diumenge, 1 de desembre de 2013

"Sal", de Carme Morera: portada i text de la presentació


Es va publicar el 2001 amb il·lustracions (la portada també ho és)
de M. Dolors Rusiñol Masramon.
És el núm. 43 de la col. El taller de poesia.
 

LA VEU ORIGINAL

Com Emily Dickinson, que, en paraules de Harold Bloom, va inventar el món, la poesia de Carme Morera sorgeix d’una deu interior, prístina i incontaminada; pertany a aquella estirp de poetes per als quals el món és un mirall on es reflecteix l’ànima. Si bé parla sovint d’estats emocionals, ho fa amb imatges, procedents de l’àmbit natural, d’una força visual impactant. Construeix, amb pinzellades de gran intensitat expressiva, petits quadres on el que compta, més que la perfecció del detall, és l’adequació del conjunt a la seva peculiar manera d’entendre el món i a si mateixa.

Al primer poema de la primera plaqueta que va publicar, Si guaito cap a mar (novembre de 1998), veiem expressada molt gràficament la idea que l’origen està dintre d’ella mateixa: 

Jo tinc dintre meu
remor de terra
vaixell amagat
volen fer-li guerra.


L'ona dins la mar,
desfà, tot ho mena,
la terra i el mar
besant-se la pena.


Jo tinc dintre meu
el cant de la terra
el joc de la mar
fent l'amor,
la guerra.


s’estableix, doncs, un paral·lelisme entre el món interior i la natura; en tots dos hi ha un conflicte, dues forces oposades, contradictòries, que es rebutgen i s’atrauen alhora. En el poema següent, “Els mots”, a través de l’expressió es busca una sortida, gairebé una sublimació, d’aquest conflicte. Un cant que de vegades es considera reeixit, i d’altres resta infant.
 
Un poema del mateix recull, que precisament es titula "Com l'infant", ens aclareix el que l’autora vol dir amb aquest concepte.

COM L'INFANT

Jo, com l'infant
que xipolleja a l'aigua.

No vull acalar veles
ací o allà.

Sí, trencar el dic
de l'última paraula
per tornar-la a inventar.


El poema es pot llegir com una declaració de principis poètics: l’autora hi proclama la seva voluntat d’investigar amb i en el llenguatge, amb i en el món, amb i en ella mateixa. De fet, llenguatge, món i ser interior conformen un tot que sovint intenta analitzar en les seves parts, en els elements que en conformen cadascuna de les categories, com en el poema “Pell / Timó / Llum”, on els elements es presenten sota tres categories: pell (símbol del jo), timó (símbol de la natura) i llum (símbol del coneixement i, per extensió, del llenguatge). Tanmateix, els elements no són estàtics, sinó que passen d’una categoria a una altra, barrejats en el tot.

Segurament aquesta dificultat d’analitzar els components atòmics de la realitat fa que la poesia de Carme Morera tendeixi a la síntesi, i, en conseqüència, a la brevetat. Així, en la plaqueta Els ulls et bressen dintre (Quan molt és la mirada) (publicada el novembre de 1999, amb unes suggestives il·lustracions d’Alba), apareix una de les formes estròfiques que practica amb més assiduïtat: l’haiku, una composició d’origen oriental (prové de la Xina i el Japó), que en principi estava lligada a la seva representació gràfica (a causa del caràcter ideogràfic de la cal·ligrafia xinesa), però que occident ha adaptat a la seva manera. La forma que ha acabat tenint en la literatura catalana és de tres versos, els quals es reparteixen un total de disset síl·labes. En paraules de Josep Bargalló Valls, “el haikú cerca la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l’instant, a través de la suggestió”.

Aquesta definició inclou, sintetitzats, aquells tres elements que dèiem més amunt que es conjuminaven en la poesia de Carme Morera: el jo, la natura i el coneixement. Un exemple:

La meva solitud
en d’altres ulls:
papallona blanca.

El jo explícit en el possessiu “la meva” es reconeix en la mesura que es pot veure com un altre, és a dir, com a un ser de la natura: una papallona blanca. Aquesta projecció del jo en la natura serà un dels recursos més presents tant en aquest recull com en el següent que va publicar, Haikus entre les branques (juny de 2000), on practica l’haiku de forma més deliberada

Pura existència:
pols del camí
la lluna amaga.

Sal, el penúltim llibre de Carme Morera (amb il·lustracions de M. Rusiñol Masramon, es presentà a la Jazz Cava de Vic el 26 d’octubre de 2001 amb acompanyament al piano de Montse Catllà), es vertebra al voltant de l’element que li dóna títol, emprat amb tota la seva potència simbòlica.

Els diversos aspectes del simbolisme de la sal resulten del fet que s’extreu de l’aigua marina per evaporació. A la inversa, el gra de sal barrejat amb l’aigua i fos amb ella és un símbol tàntric de la reabsorció del jo en el si universal. La sal és alhora conservadora dels aliments i destructora per corrosió. El seu símbol s’aplica tant a la llei de les transmutacions físiques com a la llei de les transmutacions morals i espirituals.

Actualment, entre nosaltres la sal ha esdevingut símbol de la feminitat; en literatura hi ha un bon exemple d’això en l’obra de Maria Mercè Marçal.

Un altre element que adquireix categoria de símbol és el mar, i un altre la terra. Amb tots ells, Carme Morera construeix una obra que és, alhora, creació poètica i projecció interior: obra d’art i font de coneixement.

JESÚS AUMATELL

 Publicat dins “Ample”, núm. 3 (des. 2001; i veg. a continuació)

Aquest llibre es va reeditar l'any 2004, sota el títol Díptic marí, amb l'afegit de la plaqueta Si guaito cap a mar... i del text de la presentació de Jesús Aumatell, com a pròleg. Va conservar les il·lustracions de M. Dolors Rusiñol Masramon, i la mateixa portada, tot i que va obtenir en núm. de col·lecció propi, el 107 de la col·lecció El taller de poesia.
 
 



 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada