dimarts, 17 de maig de 2011

Primera re-presentació d' "Orgia numeral"

Aquest divendres, dia 20 de maig, a les 20 h, es fa a Vic la primera re-presentació d'Orgia numeral, a la llibreria La Tralla




És un llibre de Salvador Giralt que consta de vuit monòlegs escrits en versos lliures i que serà presentat per Jaume Fernández.
Al llarg de la trobada, en Sergi Garcia, home aclaparat, ens introduirà a la primera peça.
I després esteu convidats a prendre un got de vi (o dos) al Casino.


Si no hi ha cap contratemps, posarem aquí mateix un vídeo d'aquest extraordinari succés.

dilluns, 9 de maig de 2011

Novetat: "Sécs", de Teresa Bosch Vilardell

Un nou llibre de la col·lecció El taller de poesia és a punt per a la distribució:
 
Fotografia de la coberta:
Frederic Miracle i Ferrerons




El taller de poesia, 195
© dels poemes: Teresa Bosch Vilardell

ISBN: 978-84-92563-43-2
Primera edició: maig de 2011
78 pàgs.
PVP 8 €


La Teresa Bosch Vilardell (l’Armentera, 1971) diu que és de Castelló d’Empúries (Alt Empordà); que va estudiar i es va doctorar en Enginyeria Química a Barcelona; que ha treballat en feines diverses relacionades amb la protecció del medi ambient i la gestió de projectes de recerca; i que sempre li ha agradat la poesia i la literatura en general. Ha publicat relats i poemes en volums col·lectius (Relats en Català.com versió 1.0, 2005; Totes les baranes dels teus dits, 2009; Poems&blogs. Poetes a la xarxa, 2010), i ha obtingut algun premi literari (Primer Premi categoria Poesia i categoria Poema d’una Pàgina dels Jocs Florals de les Corts 2011, Segon i Tercer Premi de Tanka Grau Miró 2008 i 2009), tots ells amb poemes publicats en aquest llibre. També forma part del col·lectiu Versos.cat i, quan pot, deixa sentir la seva veu en els recitals que s’organitzen. Des del febrer del 2008 que manté amb perseverança discontinua el bloc Paraules i Mots (http://paraulesimots.blogspot.com/), una activitat que li ha portat més feina de la que s’esperava, el reconeixement d’alguns lectors fidels, i la base per publicar aquest primer llibre de poemes.

NOTES DE L’AUTORA
 
Tots els poemes d’aquest llibre, tret de «Poesia», han estat publicats, amb una periodicitat més que variable, al bloc «Paraules i mots» (http://paraulesimots.blogspot) entre el febrer del 2008 i el març del 2011. Alguns, pocs, van ser escrits una mica abans («Silencis», el primer, data del 2004) i es van difondre a través de la pàgina d’escriptura col·lectiva Relats en Català (http://www.relatsencatala.cat). D’altres, la gran majoria, van ser creats des de i per al bloc.

Des d’una perspectiva històrica, ens trobem segurament a l’inici d’aquesta revolució que per al món de les lletres, la literatura i la comunicació en general, és l’Internet. Fer segons quines valoracions podria semblar, doncs, ara mateix, agosarat. Tot i així, crec que al lector li pot interessar saber que, al bloc, els poemes «Onze de Setembre (I)» i «Onze de Setembre (II)» van ser escrits i publicats l’onze de setembre del 2008 i el 2009, respectivament. Que «Vent» contenia un enllaç que vinculava el vers /Misteriosament mesella/ a uns altre de Joan Margarit (/Misteriosament feliç el cantusseja/). Que «Agost», «Matí d’abril al Passeig de Gràcia» o «Setembre» van ser efectivament escrits i publicats un mes d’agost, un mes d’abril i un mes de setembre. Que els poemes «Sorra» i «Al fons d’aquesta nit» van ser escrits inicialment en vers i en prosa, i que van ser els comentaris dels lectors els que finalment van fer prevaldre la segona forma sobre la primera. O que «Darrer pensament» va sorgir de la convocatòria feta per l’escriptor Jesús Maria Tibau des del seu bloc «Tens un racó a dalt del món» a escriure un petit poema que contingués l’expressió «a la barana dels teus dits», el títol del seu llibre.

Des d’una perspectiva personal que parteix de la meva condició doble de blocaire i de lectora, aprecio la immediatesa de la xarxa que fa que sigui possible publicar sense intermediaris i que el text arribi, d’alguna manera, «nu» i «fresc» al lector. Aquesta immediatesa té la seva reciprocitat en la fase de recepció, que es materialitza d’una manera ben explícita en els comentaris, el número de visites i els enllaços. El poema «Onze de setembre (I)» va ser publicat a les 10:00h de l’onze de setembre del 2008; dues hores més tard, rebia el primer comentari d’un lector resident a Anglaterra i jo mateixa introduïa un petit canvi en un vers. També crec que recursos com les etiquetes, la incorporació d’elements multimèdia o els enllaços, multipliquen les possibilitats de crear diferents discursos creatius. Com el temps, la xarxa és també comparable a un gran mocador de fil. Podem mantenir-lo perfectament estirat o rebregar-lo fins a ajuntar-ne els diferents sécs. Si entreu al «Paraules i mots» podreu visualitzar, per exemple, totes les tankes, totes les entrades que parlen de Barcelona o tots els relats; o, si ho preferiu, llegir tots els continguts amb un ordre estrictament cronològic.

Haig de dir, però, que també des d’aquesta perspectiva doble de blocaire i lectora, estic totalment convençuda que la xarxa mai reeixirà a bandejar completament el paper o el llibre electrònic, perquè el que a priori pot semblar un avantatge crític planteja també una sèrie de mancances. Seleccionar, revisar i ordenar els poemes que formen part d’aquest llibre m’ha permès –a més de comptar amb el criteri valuosíssim de l’editor– de comparar, analitzar, classificar i ordenar els poemes segons una nova òptica que parteix de la reflexió i la distància temporal. Sense voler-ho, he acabat ajuntant els sécs dels meus poemes d’una manera ben diferent a com ho havia fet al bloc mitjançat les etiquetes i els enllaços. Més enllà de la comoditat o de les afinitats sensorials i emotives que puguem tenir o no amb el paper, un llibre constitueix un discurs acabat. Un discurs que no depèn només de la desaparició fortuïta d’un enllaç, de la nostra habilitat digital, o del fet que l’autor hagi etiquetat una entrada erròniament. I això, també té un valor.

M’agradaria acabar aquestes notes remarcant que, a la xarxa, en un tablet o al paper, la poesia continuarà essent poesia. És, al cap i a la fi, la mateixa poesia que recitaven i transmetien oralment els aedes i els rapsodes de l’antiguitat. La poesia que neix del poder profund de la paraula. La poesia que parteix de la vida i que retorna a la vida mateixa. La poesia a la qual he provat d’acostar-me a través d’aquest recull, amb gosadia i ingenuïtat potser, però des de la voluntat expressa d’escriure no només per a mi sinó també per als altres, i de no deixar d’aprendre mai.

Teresa Bosch Vilardell
 

Presentació de "Trenta-tres cançons i tres poemes", el 31 de maig a la Llibreria Proa Espais

Presentació del llibre Trenta-tres cançons i tres poemes,
de Jordi Guardans,

a la llibreria Proa Espais
(C/ Rosselló, 212, de Barcelona)

L'acte tindrà lloc el dia 31 de maig de 2011,
a 2/4 de 8 del vespre.

A més del mateix autor, hi intenvindran Magda Bonet
i alguns dels intèrprets de les cançons:
Sívia Comes, Gerard Quintana i Túrnez & Sesé.

Se servirà una copa de cava per gentilesa de Caves Sumarroca

Reproduim una il·lustració i una de les cançons del llibre:



Prou
La ciutat sabem que ens pesa,
que hi ha massa gent en guerra,
que és difícil abrigar-se,
que hi ha poc amor que ens besa,
que anar al bar és castigar-se
a estar sol com els poetes,
que els amants són mans molt buides
però poden ajudar-se.
Pujarem junts les muntanyes
fins els núvols, fins els àngels,
trobarem dins els misteris
l’aliment de les entranyes,
l’amor pel qual tu t’afanyes.

Prou, prou de plorar,
no et puc veure tremolar.
Prou, prou de plorar,
que la pena ens vol cremar.

Sé bastant del teu silenci
cercant or entre la brossa
i vivint de somnis dolços
que sembla que ningú pensi.
També sé de la pobresa,
la teva supervivència,
un punyal que no es vol veure
per no caure en la tristesa.
I estem tots entre gent trista,
que no pot trobar refugi,
que s’afanya en l’honradesa
i té la teva ferida
i també com tu no crida.

Prou, prou de plorar…

Volarem per on no deixin,
arribant a nous planetes
que ens ensenyin a ajudar-nos
perquè nous amors ens neixin.
Nous miracles, noves pistes
que revoltin, que revifin,
que somriguin, que netegin
els auguris pessimistes.
Volarem a gran alçada
des del llit, per entre els cotxes,
com els ovnis, com les fades
dins de la ciutat cremada,
volarem a gran alçada.

Prou, prou de plorar…

(Anys noranta)
Interpretada per Ester Formosa. Ester Formosa canta Jordi Guardans. Sola com el poeta. (2007) CD. K Industria. Lletra i música: Jordi Guardans. Veu: Ester Formosa. Direcció musical i piano: Maurici Villavecchia. Enregistrat a Villavecchia Music. Barcelona.



 

dissabte, 7 de maig de 2011

Novetat: "Ombra d'amor", d'Emili Bou

És a punt per distribuir un nou títol de la col·lecció El taller de poesia; es tracta d'una antologia poètica d'Emili Bou. Reproduim uns textos de presentació; un del prestigiós historiador i crític literari Enric Bou, i un altre del poeta Josep Anton Soldevila.


El taller de poesia, núm. 196
Ó Dels poemes: Emili Bou
emilibou_c@hotmail.com
Ó Disseny i composició de text: Francina Torrent i Bou
Ó Grafisme: Ángel de Luna
 ISBN: 978-84-92563-42-5
Primera edició: maig de 2011
50 pàgs.
PVP 5 €



La poesia d'Emili Bou o la consagració de l'epigrama


L'ésser humà es relaciona amb l'espai que l'envolta projectant en la ment una intel·lectualització d’allò que veu, allò que viu. La realitat física, les dimensions que li trameten els sentits, la vista primordialment, esdevé projecció mental. A l'hora d'enfrontar-se amb l'espai ho fa des de dues perspectives complementàries: una narrativa, l'altra esquemàtica. Quan hem d'explicar a algú com anar d'un punt a un altre, ho fem amb un llistat d'instruccions (vés dret, gira a mà esquerra, etc.) o amb un croquis dels moviments a seguir damunt un mapa. No són sinó metàfores que ens ajuden a llegir el món. Es tracta de caracteritzar l'«espai viscut», es a dir l'espai en el qual un individu viu, o l'espai tal com és percebut per l'usuari. Aquest espai s'oposa a l'espai geomètric dels mapes i els plànols, a l'espai euclidià mesurable racional i homogeni. L'ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d'acció. Emili Bou ha estat al llarg de la seva vida, en funció de crisis personals i col·lectives, de passions, un home atent a l'espai viscut: arrelat profundament en un lloc, però sempre buscant nous horitzons. I en els seus escrits hi ha una voluntat d'indicar llistat d'instruccions per moure'ns damunt els mapes del que ha viscut: natura i ciutat.
Vivim en un món de presses i desficis, de retards i mancances. Contra el temps que ens abassega, que fa desaparèixer massa de pressa els pocs instants de felicitat, tenim el recurs de la poesia que com va definir Wordsworth al prefaci de les Lyrical Ballads, i recordava sovint Marià Manent, és "el desbordament espontani de poderosos sentiments: té el seu origen en l'emoció recollida en la tranquil·litat" ["the spontaneous overflow of powerful feelings: it takes its origin from emotion recollected in tranquillity."] Emili Bou en la línia de poetes com Emily Dickinson, Marià Manent, Carles Riba i tants d'altres prefereix una expressió basada en l'epigrama. Respectuós amb la pressa del món contemporani, tria una forma expressiva concisa i precisa, dúctil i gairebé severa. Els principis del l'estil epigramàtic –ens va ensenyar la vella retòrica– són la comparació, la metàfora, l'al·lusió i per damunt de tot l'antítesi. Així el poeta combina sàviament referències a llocs (Florència, Venècia, etc.), a músics (Vivaldi i Mozart). O bé planteja de manera molt sintètica dubtes existencials:
Avui quan creixia la nit,
He tingut aquests somnis:
Agafades de la má,
Marionetes fantasmes dansaven
I xisclaven.
Expressa també en un màxim de contenció antítesis que són breus versions d'un extens tractat filosòfic:
Tot. Res.
Buit. Ple.
Vida. Mort.
Emili Bou varia constantment el ritme mètric: lent, ràpid, dubitatiu, tot adaptant-lo al seu pensament. L'estil epigramàtic li ajuda a eliminar paraules supèrflues deixant cm el poema només aquelles que són vives i exactes. Paraules vives que construeixen una sintaxi agosarada, desplegant els mots familiars, els "mots de la tribu", en un caleidoscopi de sentits, dirigint el lector cap a la sorpresa i la descoberta.
Amb la inscripció del jo en el temps, la superfície càlida del record, la memòria es fa espectacle d'un passat sempre més íntim, quotidià. Aquest tipus de memòria és ben lluny dels discursos narcotitzants de la política o fins de la història i és ben atenta als petits records de família, petites epopeies dels llocs.
Enric Bou
Providence, 1 de maig del 2011


Unes paraules a cel obert

Estimat Emili, estimats amics; us heu aplegat aquesta tarda per celebrar el naixement d'un llibre en el qual m'hi sento especialment involucrat. Malauradament, els fats han decidit que l’acte coincidís amb la presentació d'una obra meva a París i això m'ha impedit acompanyar-vos en aquesta ocasió tan especial. No us puc acompanyar físicament, però al menys vull que sabeu que sí que hi soc present en la meva voluntat i en el meu pensament. I tanmateix val a dir que hi sóc també en el mateix llibre; en el seu pròleg que vaig tenir ¡'honor de confegir, com en els seus poemes, que són ni més ni menys aquells que a mi m'agradaven més entre els que podia triar, i dic això a consciència perquè aquesta antologia és més aviat una mostra que no pas el resum d'una obra poètica. Com ja dic en el pròleg, en l’especial cas de I'Emili Bou podem parlar d'una selecció de poemes publicats, ja que tot just no fa ni set anys que es va decidir a donar llum pública a alguns d'ells, i sabent que n'ha estat escrivint tota la vida, tinc clar que molts d'ells, potser la majoria, quedaran per sempre en el llimbs aquells on van a parar els més bells pensaments de l’ésser humà, un lloc que certament seria meravellós poder visitar.
Avui però, no som aquí per lamentar-nos del que no tenim, sinó del que sí tenim; per gaudir d'aquestes paraules que I'Emili ens ofereix generosament, a cel obert, com encertadament ens diu el títol que ha triat. Unes paraules que us recomano vivament a tots des d'aquest lloc, distant en kilòmetres on ara mateix em trobo, però proper als vostres cors en el meu sentiment.

Josep Anton Soldevila
París, maig 2011