dimarts, 30 d’agost de 2016

Record de Benet Rossell

L'ametlla com balla (de la wikipedia)
Ara fa uns dies ens va sobtar la notícia de la mort de Benet Rossell. Des d’emboscall volem dedicar-li un petit recordatori: parlar, sense cap pretensió d’autoritat, de la seva valuosa aportació al catàleg històric de l’editorial. La relació d’emboscall amb l’artista lleidatà va venir –com no– de la mà d’Antoni Clapés, poeta i editor de Cafè Central, a qui vam tenir el privilegi de publicar vàries obres, algunes de les quals comptaven amb la participació, en la part gràfica, de Benet Rossell.

Però vull apuntar que, abans d’això (a finals dels 90, a Vic), va ser també Antoni Clapés qui, com a organitzador del “Pas a dos”, aquells memorables esdeveniments poètics que reunien, sota un format obert, dos poetes en un diàleg a l’entorn de les seves respectives obres, ens va donar a conèixer la figura de Benet Rossell, que, més enllà de la vessant gràfica, s’erigia com una espècie d’artista total, dit sia per fer-me entendre amb una expressió que, per la seva grandiloqüència, no seria ben bé del gust de Rossell, per a qui la desmitificació –no destructiva, sinó regenerativa a través de noves lectures que es caracteritzaven per una essencialització desinhibida– de la tradició encarcarada està sempre present en la seva obra. En aquell “Pas a dos”, compartit amb Carles Hac Mor, els dos lleidatans van sintonitzar en un diàleg a l’entorn de les respectives obres que va resultar en ell mateix un acte de creació, ja que, lluny de pretendre explicar llurs creacions, les escenificaven a través de l’actitud i el diàleg, ple d’anècdotes, gesticulacions i interpretacions hilarants.
Portada de Kitschot

Anys després, amb emboscall en ple funcionament, vam publicar El viatger no sap (2003), Miro de veure-hi (2007) i Un sol punt (2009), llibres que combinen poemes d’Antoni Clapés amb il·lustracions de Benet Rossell, cosa que també s’esdevé a Tankas taciturnes (2008), de Felip Cid. I ens plau especialment recordar Kitschot (2005), un petit volum que reproduïa la interpretació gràfica que Rossell va fer de la novel·la cervantina. [Totes aquestes publicacions, de tiratges reduïts i limitats, estan exhaurides.]

Amb el condol als seus familiars i amics, volem deixar constància que el nostre record de Benet Rossell, més enllà de la tristesa per la seva desaparició, serà sempre alegre per la bonhomia i generositat amb què sempre en va tractar, i pel respecte que va manifestar per la nostra tasca, i també pel seu llegat artístic, en què l’humor és una part essencial.


Jesús Aumatell, agost de 2016

divendres, 29 de juliol de 2016

Cours vite, Gentil, le vieux monde est derrière toi


Portada del llibre; cliqueu aquí per més informació.
Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes, Gentil Puig i Moreno (Rocafort, Bages, 1934) ens fa partícips del seu món personal, que de retop és el d’un país, la terra estimada, enyorada i mitificada durant els anys del llarg exili. Aquests versos «Testimoni d’una fugaç ans intensa existència» són les gloses de l’autobiografia El passat ens empaita. Vicissituds d’un fill d’exiliat republicà (Pagès editors, 2012). Vaig tenir la sort de conèixer en Gentil arran de la celebració d’un acte organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, i vaig descobrir un home plenament lliurat als seus ideals. Poques setmanes després el vaig retrobar a la Festa Catalana d’Arles, on dirigeix la revista cultural Vallespir. 

L’exigència, la generositat, la il·lusió i l’esperança en un futur millor resten intactes en aquest esperit lliure que és Gentil Puig. El llibre Paraules viscudes i mig perdudes neix per il·lustrar amb la imatge poètica les seves memòries, les quals prenen una altra dimensió. L’estil gairebé telegràfic dels poemes no és casual. Hi trobem un exercici de depuració en tota regla, en què s’ha bandejat qualsevol element accessori. Aquí, el poema quasi despullat de sintaxi, es transmuta en un paradigma en el qual s’imbrica el model obtingut a través de l’experiència personal i l’ideal sorgit del fet històric i de l’imaginari col·lectiu.

Gentil Puig va treballar amb Felip Cid, de qui va traduir els seus poemes mallarmeans al francès, i a qui ret un vibrant homenatge. Felip Cid va ser cirurgià i divulgador de la història de la medecina, i un poeta «deliciós, culte i elegant» que ha esdevingut un referent pel nostre autor.

En l’univers de Gentil Puig hi ha estels que brillen amb una llum especial, com és el seu pare. Nònit Puig i Vila va ser un home d’acció d’arrels anarco-llibertàries que va mobilitzar els rabassaires a la comarca del Bages durant el fets d’octubre de 1934 i que va haver de passar dos anys a la presó Model de Madrid, on va escriure Què és la Unió de Rabassaires, amb pròleg de Lluís Companys. Durant la guerra civil el 1936 va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Des de l’exili, com tants altres republicans, víctima dels records terribles de la guerra, va caure en el mutisme. Malgrat tot, mai no va renunciar als seus ideals republicans i va educar els seus fills Gentil i Hèlios en l’agnosticisme i l’amor per la llibertat. Autodidacta, esperantista, naturista, internacionalista i il·lustrat, va treballar en una foneria a Tolosa, on aprofitava l’ocasió per parlar de filosofia grega amb el seu fill Gentil. Els darrers anys va publicar un llibre de records, Llegendes de Montcau.

Gentil Puig s’autodefineix com a picapedrer de la cultura. Al llarg de la seva dilatada vida ha treballat de dibuixant, traductor, professor de francès i de sociolingüística. Gentil Puig ens explica en to de confidència a El passat ens empaita com ha evolucionat des d’un marxisme ortodox a un socialisme democràtic, i que simpatitza amb els moviments de protesta d’ara, encara que considera que no n’hi ha prou amb indignar-se. En el cas de Gentil, els ideals d’esquerres no representen cap coartada ideològica per escamotejar, en nom de cap entelèquia, la lluita pels drets de les classes oprimides. 

Gentil Puig. Foto: Jordicollcosta (viquipèdia)
Gentil és un home de tremp, que no s’ha rendit mai. Lluitar contra la bèstia ens fortificava/De nosaltres trèiem la millor convicció/Militància constant, secreta, a voltes perillosa. En nombroses ocasions va fer «viatges a l’interior» a l’Espanya franquista de principi dels anys 60 amb el Treball i Mundo obrero en una maleta de doble fons. L’any 1961, convidat pel KOMSOMOL, va visitar Moscou amb el poeta Marcos Ana, un home que havia estat 22 anys al penal de Burgos. A l’URSS es va trobar una societat hermètica i opaca. En aquell moment va intuir que hi havia una contradicció entre la imatge oficial de la Unió Soviètica i la realitat del país. Mentre va ser militant i membre dirigent de la JSU va participar en la vida política sense cap mena de sectarisme o dogmatisme. A causa de la divergència amb la línia estalinista del partit fou expulsat del PSUC l’any 1965, poc després dels seus amics Jordi Solé Tura i Francesc Vicens, àlies Ferran Berenguer, Fernando Claudín i Jorge Semprún, de qui parla amb admiració, i de qui guarda un record emocionat, ho van ser del PCE: Afirmaves en sortir del camp de Buchenwald / «Refuso el carnet d’antic combatent/Perquè sóc un futur combatent».

Gentil mai no ha abandonat el compromís polític i el trobem com a pied rouge a l’Algèria socialista i autoges-tionària de Ben Bella, on va descobrir una cultura musulmana que es vivia de forma senzilla i natural. Al cap de tres anys viu de primera mà les barricades i les assemblees de la «setmana rabiosa» del maig del 68. «Canviar la vida. Transformar la societat», una  pintada que unifica Rimbaud i Marx, la poesia i la revolució, que molt bé podria definir la vida d’aquest home fascinant i intrèpid pel qual corre sang índia per part de mare. Del 1973 al 1975 va lluitar des de les files de Bandera Roja. 

Adolescent, al Casal Català de Tolosa i al de París va participar en la defensa de la cultura i la llengua catalana, va col·laborar a la revista Foc nou. L’activitat docent, la formació acadèmica i la tasca de traductor han estat el resultat de la recerca d’aquesta pàtria ideal, la llengua. En aquesta direcció va traduir, per Edicions de Sinera, Jacques, le fataliste, de Diderot, i La societat de l’espectacle de Guy Debord. Amb Josep Pallach va coordinar el reciclatge de català per mestres voluntaris a Girona l’any 1974. A partir d’aquí es va especialitzar en sociolingüística, disciplina amb la qual ha contribuït en l’elaboració de la primera llei de normalització lingüística del país. El doctorat li ha permès «progressar intel·lectualment i humanament» sota la tutela dels doctors Robert Lafont i Antoni Maria Badia i Margarit. Del 1971 al 1999 ha exercit com a professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

Per a Gentil, Catalunya és la terra estimada dels ideals indefugibles de l’home, Sepharad és la terra maleïda dels ideals traïts. A partir dels anys 80 en aquesta societat tecnificada s’ha fet més evident el poder de les grans multinacionals. Han canviat les regles del joc de la lluita política, i les esquerres que han entrat en crisi  no saben «com aturar  la gran ofensiva deshumanitzadora vinguda de les altes esferes de les finances mundialitzades i incontrolades.»

En el capítol Pensament, il·lusions i creences Gentil ens alerta: 

El pitjor exili, el de la renúncia
El de la por i la covardia.
Homes que creien en l’Home
Un home lliure, fort, bo i sà
Tal com Rousseau i Reclus l’havien somniat
Els homes no són encara així
No sé si algun dia ho podran ser
Ni tant sols si és una fita
Car la realitat monstruosa del feixisme
Ens desperta d’un malson espantós.

Gentil ens convida a gaudir de les contrades trepitjades durant la seva trajectòria vital: Ceret, la capital cubista; la muntanya sagrada del Canigó; el somni paleoecològic del Mzab a Algèria; Solsona, petrificació de la memòria; la vasta Occitània, Tolosa, vila rosa del Llenguadoc i vila roja dels exiliats republicans; i també a conèixer les figures que l’habiten: els seus referents, les seves passions i el seus íntims amics. 

Quantes vivències i emocions no contenen aquests poemes! Quants de lligams que ens uneixen amb persones i fets d’un altre temps! Aquestes són pàgines inoblidables, que han trobat la inspiració en els carrers de ciutats mig perdudes en el paisatge boirós de la memòria, un paisatge que deixa petjada, en el qual, malgrat les errades ens voldríem emmirallar. Aquest llibre és el testimoni d’una vida dedicada a la defensa d’uns ideals que són vigents, encara que el món miri cap a una altra banda. Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes en Gentil ens ha lliurat el millor de la nostra història.

Àngel Rodríguez
 juliol de 2016

dimarts, 12 de juliol de 2016

El foc morè d’Albert Tugues


Albert Tugues
Barcelona sempre s’ha entès com a ciutat literària, des de qualsevol perspectiva i òptica i front a tenir en compte, tant creatiu com editorial, tant empresarial com lector. Però no ha estat fins fa poc que la capital catalana ha pogut rebre aquesta denominació de forma oficial des de l’entrada de la urbs en la xarxa gestionada per la UNESCO. Una molt bona notícia, sens dubte, però de tot cor i de tot os espero que aquesta etiqueta de tan nobles expectatives no sigui res més que un altre engany tipus “Europa Guai” perquè uns quants s’embutxaquin diners de forma fraudulenta i dissimulada… Sigui com sigui, tenim molta feina per davant per tal d’aconseguir explotar Barcelona com a escenari, sí, però també com a espai de debat, de difusió, de creació i de celebració d’obres de cada latitud. En aquest sentit, un dels personatges vius més interessants de la ciutat és Albert Tugues (Barcelona, 1947).

Una de les obres de Tugues publicades
per emboscall, accessible en format
electrònic com a PDF.
La seva obra completa es pot entendre com un mapa mutant d’un territori que ha anat transformant-se de forma salvatge durant aquest darrer mig segle, sobretot a partir del bum turístic i dels Jocs Olímpics. De fet, si llegim i rellegim els seus volums de ben segur podem muntar una autèntica ruta psicogeogràfica per carrers i places, espais que amb els anys han canviat de nom i, fins i tot, de cara: Guía urbana de infancias, calles y espectrosGuíaurbana de perplejosElarchivo del copistaDistritos postales para ausentesHistorias breves de este mundo o Sang deviolí a la teulada, trets, la gran majoria, sota l’auspici de Jesús Aumatell a Emboscall. Molt em temo que llegir Tugues és una mena d’investigació policial, com explicava Roberto Bolaño, i el lector esdevé un detectiu obsessionat per desentranyar el misteri que s’amaga darrere d’un llibre seu o de tots, perquè Tugues és un expert en fer conversar les seves criatures o en obligar-les a anar de banda a banda en una cosmovisió expansiva. Afegit a això, només cal que recordem com Borges demanava que qualsevol llibre hauria d’escriure’s com si fos una novel·la policíaca: amb un misteri, un enigma, un secret ben al fons del pou del seu interior, i que aquesta negror hermètica hauria d’esdevenir la clau de lectura però també la pulsió que empenyés els lectors a seguir, voraços, fins a resoldre totes i cadascuna de les preguntes que ens arrosseguessin.

Tugues, com aquests mestres ja esmentats però també com un Macedonio Fernández a la catalana, és un expert en la raresa, l’extravagància, l’ignot, el surreal, el poderós, l’ocult i el nostàlgic, sense que això signifiqui melangia en cap cas. Aquest autor ha sabut convertir els carrers de Barcelona en un camp de batalla en què es desenvolupa la lluita entre la mística i la putrefacció, entre la puresa i la misèria, sempre amb una ganyota d’horror o amb un somriure còmplice, cosa que l’acosta a una altra figura mitològica barcelonesa com José María Fonollosa, que amb el seu cicle vital i total de Ciudad el hombre, recentment recuperat gràcies a Edhasa en el seu aniversari, elabora una radiografia coral de la seva existència i del seu pensament líric a partir de l’impacte dels carrers barcelonins. Fonollosa té en Tugues, o també en un altre imprescindible talment Daniel Busquets, els seus hereus directes.

Portada del nou llibre d'Albert Tugues
Tot això esmentat fins ara és el que podrem trobar, possiblement a un punt culminant, dins el nou llibre de Tugues, també aparegut a Emboscall: Balada de l’aprenent de joiera que tenia la mare puta. Però qui pensi que en travessar aquestes portes es trobarà amb una glosa de la vida i obra de Tugues, en format autoficció o autobiografia, s’equivoca de forma total. Aquests versos, disposats com si fossin una sèrie de cants antièpics que s’amaren de la tradició que va d’Homer fins a Walcott, passant per referents més propers com Tomàs Arias o fins i tot Carles Hac Mor, són també un convit al gaudi d’experimentar i de jugar. I no per això s’ha de considerar una provatura: aquest llibre és un seguit de mecanismes que estan molt ben conxorxats per fer lluir una producció simpàtica però també funesta a més no poder, amb la negror que Tugues practica amb el savi ofici de la mala llet sense arribar al punt del mediocre escarniment.

La cita de Vladimir Nabokov, extreta de Pale Fire, que Tugues ens ofereix al principi del volum és una aclucada d’ull en tota regla: ara ja sabem que estem sota l’ombra estesa dels límits entre veritat, ficció i qualitat onírica quan aquestes es toquen, però també aquí dins entra en joc un element fonamental com la bogeria escrita o, fins i tot, la metaliteratura practicada per Vila-Matas, per exemple, per tal d’oferir un artefacte literari complex, ambiciós, curiós i excitant, però sobretot entremaliat.

Quan ens enfrontem a Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta encarem un conjunt de màscares i miralls per part de personalitats múltiples, o no, que conformen una complexa arquitectura en què hi ha una autoria responsable dels versos, sí, però també una sèrie de lectors i d’editors que estan al darrere per oferir la versió final d’un llibre possiblement maleït farcit de l’esperit de l’època que retrata de forma implacable: per això trobem unes quantes imatges antològiques com els anuncis de l’època, la d’Anís del Mono, per comentar un cas, és de bandera. El cas és que és un llibre de poemes que està construït sota una sèrie de premisses, de trames i de contratrames fins a un punt interessantment embogidor, com una autèntica novel·la o com un conte sàdic, però tanmateix en cap cas no deixa de ser un recull coherent, i cohesionat, de poemes. Perquè on més destaca Tugues és en el domini de la lírica, tot oferint alguns versos que són memorables pel que tenen de saviesa extrema dita com si no-res: Ho va veure a l’albada / i ara ho somia. De caire oriental, però també narratiu, Tugues remena una sèrie de materials que només ell sap capgirar per assolir una conjunció única, inclassificable, que va del relat pulp, tant del gust de la tropa de Males Herbes, fins al poema provocació, que tan bé enganxaria dins la boca de qualsevol slammer.

També el sentit de l’humor és una eina de coneixement a través d’aquestes pàgines. El riure hieràtic que ens fa esgrimir Tugues és el mateix que escopien els primers escoltadors de Kafka quan aquest els recitava en viva veu alguns fragments dels primers esborranys de La metamorfosi, el mateix somriure violent que oferim quan escoltem els espectacles orals d’un Miguel Noguera irredempt i terrible en la seva tendra crueltat. L’entrada que Tugues ens ofereix el pròleg a aquesta balada desesperada, a cavall entre Joaquín Sabina i Dolors Miquel, ja ho diu tot: Fills de puta, aquests cants són per vosaltres. Com reaccionar davant d’aquesta entrada que beu de Charles Baudelaire i de les seves flors malignes? Els lectors del segle XXI no som hipòcrites ni germans de ningú, ja som directament fills de puta. M’encanta.

El llibre m’ha semblat sorprenent i engrescador, un genial compendi d’energies literàries perfectes. Està molt ben escrit, amb la mestria que Tugues ha sabut mostrar fins ara sense fotre escarafalls ni tampoc perdre els anells. Els que coneixem el seu treball sabem que l’autor ha arribat a un punt difícil de superar, però això no serà un impediment sinó més aviat una motivació perquè aquest autor furtiu i poc conegut, massa pel meu gust, pugui continuar escrivint el seu particular univers barceloní, oda a un món desaparegut però encara habitat per fantasmes com els que trobem dins Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta, un diamant amagat o directament un petit deliciós secret que tant de bo es vagi coneixent a crits. Perles com aquesta són les que una ciutat veritablement literària com Barcelona hauria de reivindicar i potenciar.


Jaume C. Pons Alorda 
(publicat originalment a Núvol, reproduït amb l’autorització de l’autor)