 |
| La il·lustració de la coberta és obra de Dolors de la Iglesia. Núm. 151 de la col·lecció El taller de poesia. |
NOTA LIMINAR
Carme
Morera va morir sobtadament el 29 de novembre de 2006, tot just uns dies
després de rebre les primeres proves d’aquest llibre, que poc pensàvem que
hauria de ser l’últim que escrivís.
Ens
plau, perquè sens dubte li hauria plagut a ella, encapçalar-lo amb les paraules
de comiat, plenes d’amistat i d’amor, que li va escriure Dolors Fàbregas:
Se’ns fa
estrany acomiadar-te
Se’ns fa
estrany deixar d’emmirallar-nos dins el blau dels teus ulls Se’ns fa estrany materialitzar la teva absència
Se’ns fa estrany silenciar la teva càlida veu....
Tu, que
sempre deies que t’agradava més provocar un somriure que no pas un plor, ben
cert que ho has aconseguit: ENS DEIXES LA TEVA ALEGRIA. Però, també ens deixes:
el pòsit d’una bona amistat, la força de la teva lluita, i tot el teu món
anímic, visual i cristal·lí molt lligat a la teva estimada natura, que tan bé
has sabut reflectir en els teus poemes.
Poemes
que ens arriben molt dins del cor i que, a partir d’ara, ompliran, ja, el buit
de la teva absència. Quan l’enyorança bategui amb força sempre podrem guaitar
cap a mar i deixar-nos bressolar a la teva platja pel teu estimar BLAU...
o deixar-nos impressionar per l’instant dels teus Haikus
LA MEVA SOLITUD
EN D’ALTRES ULLS PAPALLONA BLANCA
GRACIES
CARME
Dolors Fàbregas
sota vetes d’oblit
encén granits:
Deixa’m espai per les ales!
Carme Morera
Solapa: Gestada en el nucli mateix de la imatge lírica, la poesia de Carme Morera neix, per això, despullada, ja prèviament destil·lada de tot allò accessori. Es tracta de copsar, enmig de la indistinció del que és previ a la racionalització, la realitat no mediatitzada, l’instant de suprema lucidesa on es revela, enlluernador, l’àngel del coneixement. [J. A.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada