dimarts, 3 de desembre del 2013

Portada, nota liminar i un poema de "De desembre a desembres... àngels", de Carme Morera

La il·lustració de la coberta és obra
de Dolors de la Iglesia.
Núm. 151 de la col·lecció El taller de poesia.
Reproduïm la "Nota liminar" i un poema d'aquest llibre.


NOTA LIMINAR

 
            Carme Morera va morir sobtadament el 29 de novembre de 2006, tot just uns dies després de rebre les primeres proves d’aquest llibre, que poc pensàvem que hauria de ser l’últim que escrivís.
            Ens plau, perquè sens dubte li hauria plagut a ella, encapçalar-lo amb les paraules de comiat, plenes d’amistat i d’amor, que li va escriure Dolors Fàbregas:

 CARME

 
            Se’ns fa estrany acomiadar-te
            Se’ns fa estrany deixar d’emmirallar-nos dins el blau dels teus ulls
            Se’ns fa estrany materialitzar la teva absència
            Se’ns fa estrany silenciar la teva càlida veu....

            Tu, que sempre deies que t’agradava més provocar un somriure que no pas un plor, ben cert que ho has aconseguit: ENS DEIXES LA TEVA ALEGRIA. Però, també ens deixes: el pòsit d’una bona amistat, la força de la teva lluita, i tot el teu món anímic, visual i cristal·lí molt lligat a la teva estimada natura, que tan bé has sabut reflectir en els teus poemes.
 
            Poemes que ens arriben molt dins del cor i que, a partir d’ara, ompliran, ja, el buit de la teva absència. Quan l’enyorança bategui amb força sempre podrem guaitar cap a mar  i deixar-nos bressolar a la teva platja pel teu estimar BLAU... o deixar-nos impressionar per l’instant dels teus Haikus

                   LA MEVA SOLITUD
                   EN D’ALTRES ULLS
                   PAPALLONA BLANCA 
          
GRACIES CARME
Dolors Fàbregas
 
 
De lluny cavalca el marbre
sota vetes d’oblit
encén granits:
                                             Deixa’m espai per les ales!

Carme Morera
 
 
Solapa: Gestada en el nucli mateix de la imatge lírica, la poesia de Carme Morera neix, per això, despullada, ja prèviament destil·lada de tot allò accessori. Es tracta de copsar, enmig de la indistinció del que és previ a la racionalització, la realitat no mediatitzada, l’instant de suprema lucidesa on es revela, enlluernador, l’àngel del coneixement. [J. A.]
 

 
 


diumenge, 1 de desembre del 2013

"Sal", de Carme Morera: portada i text de la presentació


Es va publicar el 2001 amb il·lustracions (la portada també ho és)
de M. Dolors Rusiñol Masramon.
És el núm. 43 de la col. El taller de poesia.
 

LA VEU ORIGINAL

Com Emily Dickinson, que, en paraules de Harold Bloom, va inventar el món, la poesia de Carme Morera sorgeix d’una deu interior, prístina i incontaminada; pertany a aquella estirp de poetes per als quals el món és un mirall on es reflecteix l’ànima. Si bé parla sovint d’estats emocionals, ho fa amb imatges, procedents de l’àmbit natural, d’una força visual impactant. Construeix, amb pinzellades de gran intensitat expressiva, petits quadres on el que compta, més que la perfecció del detall, és l’adequació del conjunt a la seva peculiar manera d’entendre el món i a si mateixa.

Al primer poema de la primera plaqueta que va publicar, Si guaito cap a mar (novembre de 1998), veiem expressada molt gràficament la idea que l’origen està dintre d’ella mateixa: 

Jo tinc dintre meu
remor de terra
vaixell amagat
volen fer-li guerra.


L'ona dins la mar,
desfà, tot ho mena,
la terra i el mar
besant-se la pena.


Jo tinc dintre meu
el cant de la terra
el joc de la mar
fent l'amor,
la guerra.


s’estableix, doncs, un paral·lelisme entre el món interior i la natura; en tots dos hi ha un conflicte, dues forces oposades, contradictòries, que es rebutgen i s’atrauen alhora. En el poema següent, “Els mots”, a través de l’expressió es busca una sortida, gairebé una sublimació, d’aquest conflicte. Un cant que de vegades es considera reeixit, i d’altres resta infant.
 
Un poema del mateix recull, que precisament es titula "Com l'infant", ens aclareix el que l’autora vol dir amb aquest concepte.

COM L'INFANT

Jo, com l'infant
que xipolleja a l'aigua.

No vull acalar veles
ací o allà.

Sí, trencar el dic
de l'última paraula
per tornar-la a inventar.


El poema es pot llegir com una declaració de principis poètics: l’autora hi proclama la seva voluntat d’investigar amb i en el llenguatge, amb i en el món, amb i en ella mateixa. De fet, llenguatge, món i ser interior conformen un tot que sovint intenta analitzar en les seves parts, en els elements que en conformen cadascuna de les categories, com en el poema “Pell / Timó / Llum”, on els elements es presenten sota tres categories: pell (símbol del jo), timó (símbol de la natura) i llum (símbol del coneixement i, per extensió, del llenguatge). Tanmateix, els elements no són estàtics, sinó que passen d’una categoria a una altra, barrejats en el tot.

Segurament aquesta dificultat d’analitzar els components atòmics de la realitat fa que la poesia de Carme Morera tendeixi a la síntesi, i, en conseqüència, a la brevetat. Així, en la plaqueta Els ulls et bressen dintre (Quan molt és la mirada) (publicada el novembre de 1999, amb unes suggestives il·lustracions d’Alba), apareix una de les formes estròfiques que practica amb més assiduïtat: l’haiku, una composició d’origen oriental (prové de la Xina i el Japó), que en principi estava lligada a la seva representació gràfica (a causa del caràcter ideogràfic de la cal·ligrafia xinesa), però que occident ha adaptat a la seva manera. La forma que ha acabat tenint en la literatura catalana és de tres versos, els quals es reparteixen un total de disset síl·labes. En paraules de Josep Bargalló Valls, “el haikú cerca la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l’instant, a través de la suggestió”.

Aquesta definició inclou, sintetitzats, aquells tres elements que dèiem més amunt que es conjuminaven en la poesia de Carme Morera: el jo, la natura i el coneixement. Un exemple:

La meva solitud
en d’altres ulls:
papallona blanca.

El jo explícit en el possessiu “la meva” es reconeix en la mesura que es pot veure com un altre, és a dir, com a un ser de la natura: una papallona blanca. Aquesta projecció del jo en la natura serà un dels recursos més presents tant en aquest recull com en el següent que va publicar, Haikus entre les branques (juny de 2000), on practica l’haiku de forma més deliberada

Pura existència:
pols del camí
la lluna amaga.

Sal, el penúltim llibre de Carme Morera (amb il·lustracions de M. Rusiñol Masramon, es presentà a la Jazz Cava de Vic el 26 d’octubre de 2001 amb acompanyament al piano de Montse Catllà), es vertebra al voltant de l’element que li dóna títol, emprat amb tota la seva potència simbòlica.

Els diversos aspectes del simbolisme de la sal resulten del fet que s’extreu de l’aigua marina per evaporació. A la inversa, el gra de sal barrejat amb l’aigua i fos amb ella és un símbol tàntric de la reabsorció del jo en el si universal. La sal és alhora conservadora dels aliments i destructora per corrosió. El seu símbol s’aplica tant a la llei de les transmutacions físiques com a la llei de les transmutacions morals i espirituals.

Actualment, entre nosaltres la sal ha esdevingut símbol de la feminitat; en literatura hi ha un bon exemple d’això en l’obra de Maria Mercè Marçal.

Un altre element que adquireix categoria de símbol és el mar, i un altre la terra. Amb tots ells, Carme Morera construeix una obra que és, alhora, creació poètica i projecció interior: obra d’art i font de coneixement.

JESÚS AUMATELL

 Publicat dins “Ample”, núm. 3 (des. 2001; i veg. a continuació)

Aquest llibre es va reeditar l'any 2004, sota el títol Díptic marí, amb l'afegit de la plaqueta Si guaito cap a mar... i del text de la presentació de Jesús Aumatell, com a pròleg. Va conservar les il·lustracions de M. Dolors Rusiñol Masramon, i la mateixa portada, tot i que va obtenir en núm. de col·lecció propi, el 107 de la col·lecció El taller de poesia.
 
 



 


 

"Haikus entre les branques", de Carme Morera: portada i un poema

Portada d'Haikus entre les branques, recull d'haikus de Carme Morera.
La imatge és una "infografia" feta per Emboscall a partir d'una fotografia d'un ikebana
de Dolors Fàbregues confeccionat expressament per a aquesta obra.
L'edició d'Haikus entre les branques, es va fer a Vic el mes de juny de 2000, coincidint amb l’exposició –al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses–  de composicions de Dolors Fàbregas (ikebanes) inspirades en aquests poemes.
 
Reproduim un dels 42 haikus que conté: 

 


35
Barques de sal
en la platja daurada
dormen les hores.
 
 A finals de 2002 se'n va fer una edició bilingüe català-castellà, obra de Carlos Vitale. Va conservar la mateixa portada i el mateix número de la col·lecció El taller de poesia:

 
35
Barcas de sal
en la playa dorada
duermen las horas.
 Trad.: Carlos Vitale
 

 

Portada i un poema de "Si guaito cap a mar..." plaqueta poètica de Carme Morera

Portada de la plaqueta de Carme Morera, Si guaito cap a mar (Emboscall, 1998).
 Imatge: Paula Modersohn-Becker [Public domain],
via Wikimedia Commons.

[Nota de la contraportada, de Jesús Aumatell]:
Carme Morera, que pertany a aquella estirp de poetes per als quals el món és un mirall on es reflecteix l'ànima, parla d'estats emocionals amb imatges, procedents de l'àmbit natural (del mar, en els poemes d'aquest petit recull), d'una força visual impactant. Construeix, amb pinzellades de gran intensitat expressiva, petits quadres on el que compta, més que la perfecció del detall, és l'adequació del conjunt a la seva peculiar manera d'entendre el món i a si mateixa.
 
 
ASSEGUDA AL JARDÍ BOTÀNIC
 
Tots els avions del món
damunt la mar, quan passen
duen secrets i jorns
l'aigua no en sap la passa.
Molts dels colors del món
entren dins meu i passen
mil i milers de jorns
d'aquest jardí,
diversa passa. 
Tots els carrers del món
miralls dels temps que passen
duen secrets i jorns
quasi no en sé cap passa. 
Passen, passen els jorns
del món, immensa passa