dimecres, 30 de març de 2011

"Els instants previs", llibre de poemes de Rosa Bonet

Aquest és l'últim llibre publicat d'Emboscall dins la col·lecció El taller de poesia (disponible a la distribució a partir de la primera setmana d'abril de 2011):

 
Autora: Rosa Bonet
Títol: Els instants previs
Col. El taller de poesia, núm. 192
ISBN: 978-84-92563-39-5
Primera edició: abril de 2011
76 pàgines
PVP 8 €

Fotografia de coberta: l'autora als Jardins Cervantes, de Barcelona (foto: Lluís Bigas)



En reproduim el pròleg:


 


 
EL DO DE L'ESPERANÇA 


Si la poesia es pogués definir d’alguna manera, seria dient que és una forma de vida, i Rosa Bonet, aquesta noia de 92 anys (filla del reusenc Miquel Bonet Arnau i de Josepa Ferrer Ollé, va néixer el 1918 a cal Joan del Pont, la casa pairal materna, dins el terme de Sant Cugat Sesgarrigues), ha viscut i viu la vida poèticament: la poesia que ha escrit és ni més ni menys el reflex del seu tarannà vital. Només un reflex, però extraordinàriament valuós, perquè atresora amb gran sensibilitat i lucidesa moments, pensaments, records i conviccions de l’autora, com no ho faria cap altre suport, ni un vídeo, ni una fotografia, ni cap text (auto-)biogràfic. Per això, un llibre com Els instants previs (i també el que publicà fa un parell d’anys, Encara hi ha l’absència) esdevé un joier que preserva múltiples facetes de l’autora, de la seva manera única de veure i viure el món, elevats a la categoria d’intemporals mercès a la capacitat d’encabir-los en formes verbals que els anys han anat tallant com diamants. Tant hi fa si el nom de Rosa Bonet no arriba a figurar en cap antologia poètica, o en els catàlegs d’obres literàries «remarcables» que confecciona periòdicament l’Acadèmia, o si ni tan sols desperta l’interès de cap crític que es digni a fer-ne una minsa ressenya..., perquè està més enllà de tot això, ja que neix i madura al marge del camí previst. És una obra espontània, i per això, rica en vida i experiències.


El paràgraf anterior, carregat d’afirmacions maximalistes, no tindria cap valor si no se sustentés en la lectura de l’obra. Comencem-la junts, si voleu.

A l’inici del llibre trobem «Els instants previs», el poema que li dóna títol, i que resumeix perfectament els principis vitals i poètics de tota l’obra; es podria dir, doncs, que actua com a proemi. «La guspira de la vida? Els instants previs», comença aquest poema: el moment abans de la culminació de l’espera –un terme crucial en la poètica de Rosa Bonet– és el moment més preuat, el que dóna sentit a l’existència mateixa. Per això, es vol aturar el rellotge en aquest moment, just abans de la realització del desig, cosa que entranya un perill:

L’amant és a les agulles del teu rellotge,
que sempre avança. I tu el vols aturar.
Si ho fas, sentiràs la deslliurança.
No provis de tornar-lo a retrobar.
Si el temps s’atura en «els instants previs», en l’espera, es produeix el deslliurament, i també la pèrdua, ja que allò que no es realitza no es torna a retrobar.

Hi ha molts poemes que es poden llegir com a projecció de la subjectivitat en el paisatge (el que s’etiqueta, en els manuals de retòrica, com a «fal·làcia patètica»), per exemple «La vinya a la tardor»: el cicle temporal de l’any culmina en l’esplendor tardoral, i el jo poètic es manifesta a l’últim vers: «Miro el cel i ho veig tot encerclat com un miratge», projecció explícita del jo en el paisatge, el qual esdevé un correlat objectiu de la percepció que té l’autora de la seva pròpia peripècia vital, assimilable a aquest ufanós paisatge tardoral.

Un simbolisme semblant, més explícit encara, es desenvolupa al poema «El pi de cal Xoriguer», on l’autora manifesta la seva admiració per l’arbre centenari, amb el qual s’identifica, per culminar el poema amb una contundent declaració de principis:






T’he conegut ja molt tard, però la vellesa no em destorba.
Tinc l’esperit molt despert, que m’espera cada dia a la porta
i m’assenyala un indret:
«Mira lluny i no et cansis d’albirar el que t’envolta.»
És el mateix que tu has fet.

Al poema següent, que comença «Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira», hi trobem un concepte, la deslliurança, que ja apareixia a «Els instants previs», el primer del llibre:

Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira,
Ja no sento enyorança d’aquella ja llunyana joventut.
Tota la joia ha quedat guardada,
no he deixat que ho malmetés l’oblit.
Ara sento un nou goig, la deslliurança.
És l’acceptació, sense recança, del pas irreversible del temps, amb totes les pèrdues i renúncies que comporta, però

No deixo res per acabat ni per llegit.
M’abandono a la continuïtat de tot el no previst.
[...]
Esperaré que maduri la grana.
[...]
Esperaré que les tardes s’escurcin,
que minvi la claror quan no enlluerna.
El meu jardí és un verger perenne.
Es manté indemne l’esperança, la columna sobre la qual se sustenta el sentit mateix de la vida, i que només s’extingirà amb la mort. La mort, un tema que, tot i ser-hi present, mai no s’esmenta explícitament, sinó que apareix a través de metàfores, com les «tardes que s’escurcen», o la «llum que minva»..., la mort, doncs, no és objecte de rebuig, sinó quelcom acceptat plenament, integrat en l’existència, perquè és entesa com a culminació de la peripècia vital més que no pas com a final, i per això no suscita temor o rebuig irracional. I no perquè hom esperi cap mena de continuació en un hipotètic «més enllà» –cosa que no es planteja–, sinó perquè la vida viscuda amb plenitud val per ella mateixa: «El meu jardí és un verger perenne».

Com reflecteix nítidament el poema que comença «Jo vinc d’un temps passat», es tracta de la plena acceptació de la vida entesa com a successió de cicles temporals, sobre els quals es conformen les generacions humanes:







Jo vinc d’un temps on hi havia les hores que calia,
de sol llevant a sol ponent, el dia passava,
res ens empenyia, mirava les coses transparents.
El do de l’esperança albirava com un enlluernament.

Això és el que atresoren els poemes d’aquest llibre: el do de l’esperança. Podem, simplement, admirar-lo, captiu en els versos com un esplendorós felí en una gàbia d’un zoo, o podem intentar d’alliberar-lo de l’única forma possible, que és, seguint l’exemple vital de l’autora, fent-lo nostre. Tant de bo en siguem capaços!
 

 
 
 
 
Jesús Aumatell

Barcelona, març de 2011

 
Podeu conèixer una mica l'autora si visualitzeu el vídeo:

 
 

dimecres, 23 de març de 2011

Presentació d' "Orgia numeral" a Girona (15-iv-11), i re-presentació a Vic (20-v-11)

Doncs sí, Orgia numeral, l'última obra publicada del molt Endormiscat President de l'Associació dels Amics de la Migdiada, el Venerat Sr. Salvador Giralt (més avall podeu veure'l en acció recitatòria, havent fet la migdiada), serà objecte de diverses presentacions (bé, l'autèntica presentació serà la primera; les posteriors seran re-presentacions)

Presentació:
A Girona, el 15 d'abril a les 20'30, a la llibreria Context; ho presentarà Xavier Castillon.



Primera re-presentació:
A Vic, el 20 de maig, a les 20 h., a la llibreria La Tralla.

dimarts, 22 de març de 2011

Trenta-tres cançons i tres poemes

Ja s'ha lliurat a la distribució el nou llibre de la col·lecció El taller de poesia.
És un recull dels textos de les cançons de Jordi Guardans, que han interpretat veus tan diverses com Maria del Mar Bonet, Gerard Quintana o Ester Formosa, entre d'altres. Ha tingut cura de l'edició Carles Guillèn i Selva, que hi posa un estudi que analitza, en extensió, tot el conjunt, implicant-se intensament en favor de l'autor, amb sinceritat convincent.


Títol: Trenta-tres cançons i tres poemes
© de les lletres de les cançons, dels poemes i de les il·lustracions: Jordi Guardans
©  de l’estudi introductori: Carles Guillén i Selva
ISBN: 978-84-92563-38-8
Primera edició: març de 2011
8 il·lustracions a color
174 pàgines
PVP 12 €





JORDI GUARDANS (Barcelona, 1955). Ha escrit els llibres de poesia Tsares, publicat a Barcelona per l’Escola Eina en edició restringida el 1979. Traduït posteriorment a l’anglès per Louis Jerôme Rodrigues, publicat en bilingüe a la revista literària de l’American Catalan Society; Tant de bo que siguin les penúltimes penes (Premi Marià Manent 1993. Ed. Columna, exhaurit); El Rèquiem blau (Edicions 62, 2002) amb pròleg de Pere Gimferrer; Montserrat (Emboscall, 2006. 2a. Edició, 2007); Abba (Emboscall, 2006); i l’antologia Els àngels i el perill. Antologia. Tria i introducció de Carles Guillén i Selva (Emboscall, 2006) —a partir d’aquesta antologia i amb el mateix títol ha fet recitals amb la col·laboració d’Ester Formosa i el pianista Maurici Villavecchia. El 2007 es va publicar Planeta Balalaika (Emboscall) i el 2008 Contra venena et animalia venenosa (Emboscall) amb pròleg d’Enric Bou. El 2010 El llibre de Dresden (Pagès editors) amb pròleg d’Enric Bou i epíleg de Carles Guillén i Selva.
L’any 1981 guanya la medalla d’or del Reial Cercle Artístic de Barcelona en ocasió del seu centenari, amb l’obra de teatre La ciutat il·luminada, publicada el 1989 per l’Institut de Teatre de Barcelona amb pròleg d’Anna Maria Moix. 
Pel que fa a la música i a les cançons, que considera part de la producció poètica, el 1988 s’edita el disc Port Estrella, en què cantava les seves composicions. Ester Formosa li grava cançons en els CD’s La casa solitària (2000) i Època (2003). Maria del Mar Bonet als Lluna de pau (2003), enregistrament en directe al TNC (Recaptació íntegra destinada a la Campanya unitària Catalunya per l’Iraq. Suport humanitari) i Terra secreta (2007). Gerard Quintana li canta i posa música a poemes als CD’s Les claus de sal (2004) i Per un tros de cel (2005), experiència nova que li sembla del tot reeixida i enriquidora. El 2007 Ester Formosa li dedica l’integral Ester Formosa canta Jordi Guardans. Sola com el poeta, amb quinze cançons, lletra i música d’ell mateix. El 2008 Túrnez & Sesé, al CD Romanços i estampes del 21 li musiquen i interpreten un poema i una cançó. El 2010 s’edita el CD col·lectiu Adolfo Osta, Carles Rebassa, Ester Formosa, Gerard Quintana, Sílvia Comes, Túrnez & Sesé. Canten Jordi Guardans. T’escric des de Granada.



CARLES GUILLÉN I SELVA (Sitges, 1955). És llicenciat en Geografia i Història (Història de l’Art) i Filologia Catalana per la UCB. Actualment és professor de Llengua i literatura catalanes a la Secundària. El 1995 va fer la versió radiofònica del Tirant lo blanc per a Catalunya Ràdio. El 2004, amb Joan Ollé, l’adaptació teatral de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, dirigida pel mateix Joan Ollé, que va ser estrenada al XVIII Festival Castell de Peralada i va fer temporada al Teatre Borràs de Barcelona; el 2005, amb promoció de l’Institut Ramon Llull, va ser-ne estrenada la traducció castellana al Teatro Español de Madrid i va fer gira per Sudamèrica, en versió llegida per Ana Belén; i també promogut per l’Institut Ramon Llull, el mateix any, dins el Catalan / days, al Baryshnikov Arts Center de Nova York, va ser llegida la versió anglesa per Jessica Lange. Del 2006, és l’antologia Jordi Guardans. Els Àngels i el perill. Tria i introducció de Carles Guillén i Selva (Ed. Emboscall. Nova Carpeta, 1. Vic, 2006). El 2007 va ser assessor literari de l’espectacle teatral promogut per l’Institut Ramon Llull Un passeig per la cultura catalana, en el marc de la Fira del Libre de Frankfurt, dirigit per Joan Ollé, i de l’espectacle teatral sobre el Coral romput de Vicent Andrés Estellés dirigida per Joan Ollé, estrenat al Teatre Municipal de Girona dins del Festival Temporada Alta, que després va fer temporada al Teatre Lliure de Barcelona. El 2008 va fer el text introductori del CD Romanços i estampes del 21, dels Túrnez & Sesé. El 2009, la versió teatral, junt amb Joan Ollé, del Quadern gris de Josep Pla, dirigida per mateix Joan Ollé, estrenada al Festival Temporada Alta de Girona; posteriorment va fer emporada al Teatre Lliure; va estar en gira i pel Sant Jordi del 2010, promoguda per l’Institut Ramon Llull, es va estrenar la versió castellana a Madrid; s’ha reestrenat i ha fet temporada al Teatre Romea en la programació del 2010-2011. El 2010, ha fet l’epíleg d’El llibre de Dresden de Jordi Guardans (Pagès Editors, 1910). També en col·laboració amb Joan Ollé, ha fet l’espectacle teatral sobre l’obra de Joan Maragall: Joan Maragall. La llei d’amor, dirigida per Joan Ollé en la temporada 2010-2011 del TNC.

diumenge, 6 de març de 2011

Seguiment del tiratge (producció, distribució, venda...) del llibre Orgia Numeral

Com expliquem a l'entrada http://emboscall.blogspot.com/2011/03/exposicio-publica-dels-processos-de.html, volem fer públiques, sempre que els autors hi estiguin d'acord, les dades dels tiratges; així, a la imatge inferior s'exposen els diferents aspectes de l'estat de l'edició, distribució, venda i comercialització del llibre Orgia Numeral, de Salvador Giralt. Aquesta informació s'anirà actualitzant trimestralment, en aquesta mateixa entrada.

Per poder-ho visualitzar ampliat, cliqueu sobre la imatge. Si encara necessiteu ampliar-ho més, el vostre navegador us ha de permetre de fer-ho a través d'alguna opció del menú (varia segons el programa).

dissabte, 5 de març de 2011

Entrevista amb Salvador Giralt, amb motiu de la publicació d' "Orgia numeral i altres monòlegs"

Vam quedar el dissabte 5 de març a Vic, als peus del monument a Verdaguer, a primera hora de la tarda.



Jo hi vaig anar amb tren, procedent de Barcelona. Havia dinat d'hora, i durant el viatge anava fent capcinades; quan el tren entrà a la Plana, m'entretingué la contemplació del Montseny, amb el cim nevat.



Mentrestant, el Salvador, per la seva banda, no es privava de la migdiada.



Com es pot comprovar al principi del vídeo, es produeix una transacció comercial entre l'editor (proveeix la mercaderia) i l'autor (paga que és gata). Tot això queda resgistrat en la fitxa de l'edició d'aquest llibre, que es s'ha publicat tot seguit en aquest bloc. Els termes de la relació ja s'ha exposat a l'entrada http://emboscall.blogspot.com/2011/03/elements-per-la-relacio-autor-editor.html i en una entrada següent s'explicarà que la intenció és exposar (i actualitzar periòdicament les dades) públicament l'estat de comptes de cada llibre en concret (sempre que l'autor hi estigui d'acord), i per què es vol fer així.


Foto i vídeo: Bosc.