dimarts, 23 de desembre de 2014

"Deu sonets seguit de Mirall de foc", de Xevi Pujol


 Xevi Pujol ja el 2008 havia publicat, a emboscall, El satèl·lit d’una engruna, un llibre de poesia força extens i aparentment divers. Tot seguit va publicar un altre llibre, Mar cendrosa (Fonoll, 2009; X Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors 2008 de Juneda). De la seva biografia no en sabria dir sinó les quatre dades que ell mateix en facilita: que va néixer a Vic el 3 de febrer de 1984 i viu a Sant Bartomeu del Grau, que va estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC i Filologia Catalana a la UB; però tinc el convenciment que quan parlem de literatura és el text mateix el que ens ha d’orientar, i ja es veurà si cal o no recórrer a fets externs per resoldre el que sigui que aquest ens proposa. Sí, els textos són el punt de partida i d’arribada de la literatura, tot i que és possible –de fet, és molt comú– que aquest trajecte circular apunti fora del text en si, però també és freqüent que s’hi limiti íntegrament. O que ho sembli, i més tractant-se de poesia: el poeta és un fingidor.
Hom diria que Xevi Pujol és un poeta d’aquest ordre: fabrica textos que, en primer terme, remeten a ells mateixos, com a prolongació de la tradició literària que reconeixen com a pròpia i a la qual vénen a sumar-se. Això és manifest en la tria d’una forma com el sonet, ja notablement present a El satèl·lit d’una engruna, i que, ara, representa la meitat del gruix d’aquesta nova publicació, més breu. I es manifesta en l’autopercepció del jo en el procés de l’escriptura, com en el primer sonet, on s’estableix, ausiasmarquianament, una comparació entre el còndor, de vol potent i elegant, i el jo –el poeta–, que s’arrossega per terra esperant un vent que l’envoli. Podríem dir que es tracta d’una presentació a l’estil clàssic, que busca la captatio venevolentiae del lector, però a mesura que anem llegint els seus poemes ens adonem que Xevi Pujol ha escrit aquí, irònic, una poètica, perquè en realitat se sent molt còmode a terra, i enveja poc la distància que posa l’altiu còndor entre ell i les coses. Aquesta ironia és el tret comú, sempre present, a voltes subtil, però sovint explícita, molt a prop de l’humorisme quan Pujol dibuixa estampes que en algun as freguen el grotesc, que generalment admeten una lectura metapoètica, com en el cas del sonet “dia d’hivern”, on el trobador que practica el “trobar clus” és una encarnació de la mort. Aquest “trobador”, autèntica contrafigura del còndor del primer poema, introdueix el tema de la mort dels dos darrers sonets, on el poeta si bé s’enlaira i practica un discurs més hermètic, ho fa per mostrar el cul-de-sac a què porta la pretesa “poesia pura”, ja que converteix el poeta en “un lliri blanc” que li “vetlla [...] el son”.
 
La tensió entre aquestes dues formulacions poètiques, una que es mou arran de terra i l’altra que s’enlaira, no queda, doncs, resolta, sinó tan sols esbossada. Mirall de foc s’alimenta d’aquest conflicte, on “la perfecta solitud / d’un mirall impossible” no és assolible, i menys quan irromp l’altre, el tu, l’amor, el desamor, el caos, la vida. Al final “se’ns obren miralls d’ombra espessa” i “ens anem fent il·legibles”: el cercle es tanca, capgirat, ja que si el primer dels deu sonets escenificava la complaença del poeta que des de terra manifestava irònica admiració pel vol elevat del còndor, confessa ara sentir-se abassegat per la imatge confusa i alhora hermètica que li torna el mirall. Com es resol aquest impasse? No ho sabem, perquè només el poeta en té les claus..., si és que vol –si és que cal– superar-lo. Però, en qualsevol cas, això es revelarà en un altre llibre.
 
Jesús Aumatell, editor d'emboscall

dijous, 7 d’agost de 2014

Presentació de "Boscatge pres", d'Abirat del Conflent, i "Viaje de ceniza", de Ximena Holzer, a la llibreria Calders (06/08/2014)

El dia 6 d'agost de 2014, passades les 20,30 h, a la llibreria Calders es van presentar les obres Boscatge pres, d'Abirat del Conflent, i Viaje de ceniza, de Ximena Holzer.

A la presentació hi assistiren unes 30 persones.

Jesús Aumatell, com a editor d'emboscall, va llegir el següent text a tall d'introducció:

Una obra de poesia no s’acaba mai de llegir. Perquè la poesia s’esdevé quan el llenguatge es projecta sobre el món per il·luminar-ne allò que [encara] no s’entén. Per això en la poesia el jo troba l’altre; l’alteritat és aquest lloc de l’indicible que les paraules del poema encerclen i revelen, una presència que es manifesta en el seu buit.
En conseqüència, editar poesia és una tasca que no s’acaba mai. Perquè el poema canvia el món al qual està lligat, i per aquest procés interactiu ell mateix es veu modificat. L’editor, que per la tasca professional que ha decidit realitzar es veu lligat al poema, s’adona a cada volta que el que creia haver entès no era ben bé així, o de vegades fins i tot exactament el contrari. Per això, si s’atrevís a ser conseqüent amb el seu ofici fins a les darreres conseqüències, l’editor hauria d’anar per les places dels pobles i ciutats recitant els poemes fins trobar-ne la versió més adequada a la realitat immanent, perquè el poema no s’acaba fins que, a través de la veu, troba l’orella que sent, la persona que escolta. En aquest moment –la fracció de segon que realitza l’imperatiu d’omplir el buit de l’altre en ell– el poema és quelcom absolut, indiscutiblement acabat, perfet.
Avui estem aquí per presentar dues obres de poesia. Jo en podria parlar, però segurament, per tot el que acabo de dir, m’equivocaria. Però seria igual, perquè l’error també il·lumina el real, ni que sigui en el que no és... Aquesta ocasió, amb la presència de les autores, resulta molt oportuna per a exposar hipòtesis que puguin ser contrastades i així avançar en la nostra recerca de la veritat del poema. Cosa que és fal·laç, perquè el poema no conté cap veritat absoluta.
De tota manera puc dir algunes evidències a tall d’introducció, abans que tot seguit les autores ens parlin dels seus respectius llibres, i ens en recitin alguns poemes. El més obvi és que es tracta de dues obres molt diferents en la seva intencionalitat, en el seu punt d’arrencada, ja que Boscatge pres es basa en una experiència concreta de l’autora, i tot gira a  l’entorn d’això, amb un seguit d’imatges, símbols i metàfores recurrents i expansives. Viaje de ceniza, en canvi, no dóna cap dada concreta, és un llibre on tot és el·líptic, però tan dens que fins i tot els buits queden coberts per un vel de sentit que es genera amb la curosa tria d’uns mots clau que la tradició literària ha anat enriquint.
Per això, el resultat formal d’aquest dos llibres és, paradoxalment, molt semblant: la llengua, la matèria, hi està sotmesa a un procés de destil·lació per tal que acabi ajustant-se tant com sigui possible a allò que es vol significar. La diferencia està en què una vol omplir el buit, i l’altra [re]velar-lo.
Escoltem, ara, les autores.

Tot seguit van intervenir les autores; podeu veure-ho en els següents vídeos, d'Abirat del Conflent
 

i de Ximena Holzer



Va ser una vetllada poètica molt engrescadora, amb un públic coneixedor de la poesia que va seguir amb atenció l'actuació de les autores, totes dues molt merescudament aplaudides.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Edició digital oberta de "Vint-i-dos poemes", de Salvador Giralt

Salvador Giralt
Salvador Giralt (Barcelona, 1954) és poeta i narrador. Com a narrador ha publicat el relat Ludus puerorum i les novel·les Èxit i L’entrepà. Entre d’altres, els seus títols poètics són: Miratges, Àvia Rosa, Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi, Vint-i-dos poemes, Romanço de l’Ambròs i del seu tros, llibre que fou distingit el prestigiós premi Punyal de Vic, i Orgia numeral.

Els personatges de les seves obres sovint es plantegen la fugida de l’àmbit ciutadà, contaminat i massificat, cap al camp, del qual tenen una visió idealitzada. Això passa en la narració Èxit i en el Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi, i en tots dos casos l’intent acaba en un estrepitós fracàs. Tanmateix, Giralt defuig tot patetisme, ans ens explica els fets amb gràcia i ironia, perquè el pessimisme sobre la possibilitat de recuperar una forma de vida autèntica no li fa perdre el sentit de l’humor.
 
portada de Vint-i-dos poemes, de Salvador Giralt
 
Avui posem a disposició dels lectors, en format digital obert, l'obra Vint-i-dos poemes, la qual ofereix un ampli ventall dels temes i l'estil de Giralt, i és, doncs, una bona forma d'aproximar-se a un autor que sorprendrà aquells que encara no n'hagin llegit res, i qui ja el conegui podrà retrobar-se amb un univers literari sempre canviant, sempre en construcció. 
 
Cliqueu aquí per llegir el llibre com a PDF.
Cliqueu aquí per descarregar-vos el llibre com a EPUB (per més informació sobre la gestió d'aquest tipus d'arxius, seguiu l'enllaç e-llibres).
Visiteu la pàgina de l'autor al web d'emboscall.