dimarts, 23 de desembre de 2014

"Deu sonets seguit de Mirall de foc", de Xevi Pujol


 Xevi Pujol ja el 2008 havia publicat, a emboscall, El satèl·lit d’una engruna, un llibre de poesia força extens i aparentment divers. Tot seguit va publicar un altre llibre, Mar cendrosa (Fonoll, 2009; X Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors 2008 de Juneda). De la seva biografia no en sabria dir sinó les quatre dades que ell mateix en facilita: que va néixer a Vic el 3 de febrer de 1984 i viu a Sant Bartomeu del Grau, que va estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC i Filologia Catalana a la UB; però tinc el convenciment que quan parlem de literatura és el text mateix el que ens ha d’orientar, i ja es veurà si cal o no recórrer a fets externs per resoldre el que sigui que aquest ens proposa. Sí, els textos són el punt de partida i d’arribada de la literatura, tot i que és possible –de fet, és molt comú– que aquest trajecte circular apunti fora del text en si, però també és freqüent que s’hi limiti íntegrament. O que ho sembli, i més tractant-se de poesia: el poeta és un fingidor.
Hom diria que Xevi Pujol és un poeta d’aquest ordre: fabrica textos que, en primer terme, remeten a ells mateixos, com a prolongació de la tradició literària que reconeixen com a pròpia i a la qual vénen a sumar-se. Això és manifest en la tria d’una forma com el sonet, ja notablement present a El satèl·lit d’una engruna, i que, ara, representa la meitat del gruix d’aquesta nova publicació, més breu. I es manifesta en l’autopercepció del jo en el procés de l’escriptura, com en el primer sonet, on s’estableix, ausiasmarquianament, una comparació entre el còndor, de vol potent i elegant, i el jo –el poeta–, que s’arrossega per terra esperant un vent que l’envoli. Podríem dir que es tracta d’una presentació a l’estil clàssic, que busca la captatio venevolentiae del lector, però a mesura que anem llegint els seus poemes ens adonem que Xevi Pujol ha escrit aquí, irònic, una poètica, perquè en realitat se sent molt còmode a terra, i enveja poc la distància que posa l’altiu còndor entre ell i les coses. Aquesta ironia és el tret comú, sempre present, a voltes subtil, però sovint explícita, molt a prop de l’humorisme quan Pujol dibuixa estampes que en algun as freguen el grotesc, que generalment admeten una lectura metapoètica, com en el cas del sonet “dia d’hivern”, on el trobador que practica el “trobar clus” és una encarnació de la mort. Aquest “trobador”, autèntica contrafigura del còndor del primer poema, introdueix el tema de la mort dels dos darrers sonets, on el poeta si bé s’enlaira i practica un discurs més hermètic, ho fa per mostrar el cul-de-sac a què porta la pretesa “poesia pura”, ja que converteix el poeta en “un lliri blanc” que li “vetlla [...] el son”.
 
La tensió entre aquestes dues formulacions poètiques, una que es mou arran de terra i l’altra que s’enlaira, no queda, doncs, resolta, sinó tan sols esbossada. Mirall de foc s’alimenta d’aquest conflicte, on “la perfecta solitud / d’un mirall impossible” no és assolible, i menys quan irromp l’altre, el tu, l’amor, el desamor, el caos, la vida. Al final “se’ns obren miralls d’ombra espessa” i “ens anem fent il·legibles”: el cercle es tanca, capgirat, ja que si el primer dels deu sonets escenificava la complaença del poeta que des de terra manifestava irònica admiració pel vol elevat del còndor, confessa ara sentir-se abassegat per la imatge confusa i alhora hermètica que li torna el mirall. Com es resol aquest impasse? No ho sabem, perquè només el poeta en té les claus..., si és que vol –si és que cal– superar-lo. Però, en qualsevol cas, això es revelarà en un altre llibre.
 
Jesús Aumatell, editor d'emboscall