diumenge, 2 de juliol de 2017

Llista de títols publicats (nova etapa)

231 - Renada-Laura Portet, N’HOM - Pròleg de Pere Verdaguer  
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

230 - víctor sunyol, set objets trouvés (més un) / dues visions / una al·locució / i una lectura - Fotografies de Pau Franch
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

229 - joan josep camacho grau, Pol·len de calavera
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall
228 - Rosa Maria Noguer, Jo i l’altra  
 
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

227 - Àngel Rodríguez, Arbres de sel estompé / Arbres de sal desdibuixada  - Edició biliingüe català/francès - Selecció, pròleg i traducció de Núria Colomer
 
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall


226 - Carme Pagès, Al·legorismes profans - Pròleg de D. Sam Abrams -  Il·lustracions i epíleg d’Anna Maria Velaz
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall
225 - Ànna Maria Alcántara Baguñá, Com la veu
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall
224 - Àngel Carbonell, L’instant és tot - Pròleg d’Andreu Pérez-Mingorance
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall
223 - Josep Ferran Valls, Cabíria. Maciste a la terra del foc - Pròleg d’Alfons Navarret
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall


221 - Gentil Puig, Paraules viscudes i mig perdudes - Pròleg d’Angel Rodríguez
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall
222 - Heribert Masana i Soler Sota pampallugues - Amb un CD adjunt
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall


220 - Àngel Rodríguez, Neuropa profunda - Amb il·lustracions d’artistes empordanesos  
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

219 - Albert Tugues, Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta  
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall


218 - Rosa M. Noguer, Entre l’herba i la solitud 
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

217 - Rosa M. Noguer, Cercles captius 
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

216- Carlos Vitale, En breu / Jesús Aumatell, Fragmentos del cuaderno del autista - Edicions bilingües (traduccions recíproques dels mateixos ators). Sèrie Reversibles, 1 
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

215- Pep Rosanes-Creus, Cuerpo ausente - Antología poética Edición bilingüe - selección, prólogo y traducción: Jesús Aumatell  


214 - David Tona, Més altament vivies 

213 - Rosina Ballester, Els dies fosos 

212 - Xevi Pujol, Deu sonets seguit de Mirall de foc 

211 - Alfons Navarret & Josep Ferran Valls, Estellés revisitat 

210 - Alberto Tugues, El archivo del copista 

209 - Raúl Velasco, La mecánica de la aurora 

208 - Àngel Rodríguez, Torxes - Amb il·lustracions d’artistes empordanesos  

207 - Cèsar Bladé i Barceló, Matisos d’un mar proper
 
206 - Josep Masats, El gall de la teulada

204 - Víctor Sunyol, peut-être seulement ici

203 - Abirat del Conflent, Boscatge pres

202 - Carlos Vitale, El poeta más crítico

201 - Heribert Masana i Soler, ei 

200 - Albert Tugues, Sang de violí a la teulada  



190 -  Salvador Giralt, Orgia numeral. Portada i guardes de Clàudia Giralt Monedero


178 - Salvador Giralt, Romanço de l'Ambròs i del seu tros. Portada i Il·lustracions d'Àngels Monedero

116 - Salvador Giralt, Vint-i-dos poemes
En edició digital oberta: clica aquí per llegir-lo (pdf on-line) o aquí per descarregar l'epub.
 

52 -  víctor sunyol, Els gossos de Tamdaght (2a ed.)
vegeu la pàgina del llibre al web d'emboscall

 36 - Salvador Giralt, Romanço d'en Valentí que era un nas d'allò més fi. Portada i il·lustracions d'Àngels Monedero

11 - Salvador Grialt, Àvia Rosa. Portada i Il·lustracions d'Àngels Monedero

En edició digital oberta: clica aquí per llegir-lo.
10 - Salvador Giralt, Miratges. Portada i Il·lustracions d'Àngels Monedero








divendres, 31 de març de 2017

Carme Pagès, una veu vitalment compromesa

Jesús Aumatell, Carme Pagès i Ana Maria Velaz.



Sentit de responsabilitat, aquesta és la primera idea que em ve al cap quan em proposo parlar de l’obra literària de Carme Pagès. En la seva poesia això es manifesta en la manera que té de posicionar-se respecte la tradició quan hi suma la seva pròpia veu: sense estridències, amb discreció i amb determinació alhora, afegint els seus versos a una correntia que ve de molt enrere i que ens acosta, molt polits per segles d’ús universal, tot de recursos formals, que van des d’elaborades al·legories fins el més elemental dels epítets. Però no deixa que la seva veu es fongui en la riuada, sinó que la hi fa surar seguint el rumb del seu propi recorregut vital, perquè també pertany a aquella estirp de poetes en què vida –la vida viscuda– i poesia es donen la mà. Tot això es palesa a L’agulla del destí (Brau, 2009), el primer llibre que publicà i on reunia un corpus poètic que per la seva envergadura –tant per l’extensió com per la qualitat– revela el conreu sostingut al llarg dels anys de la poesia. Si obrim aquest volum per qualsevol pàgina trobarem exemples d’això que he volgut exposar, com ara a la p. 32:

Arrelada a les roques de la llar,
em faig, immersa en aigües temperades.
I prenc, com l’esponja, diferents formes
que em dicta la incommovible marea.
I, per molt que ho intenti, massa baules
em priven el trasllat a altres confins.
(Esponja) 

Aquí les formes tradicionals es posen al servei de l’experiència personal de l’autora. Exemple acomplert d’allò que Roman Jakobson va definir com a funció poètica el 1956 [dins el marc d'un congrés per a l'estudi de l'estil literari celebrat a Bloomington, Indiana]: la projecció del principi d’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació” [en la terminologia jakobsoniana, l’eix de selecció està constituït per les unitats in absentia (del sistema) que podrien ocupar un mateix punt de la cadena parlada; mentre que l’eix de la combinació el conformen les unitats presents en el text (la cadena) i les relacions que s’estableixen entre elles]. 

En aquest poema, com en general en tota la seva obra, Carme Pagès parla de circumstàncies vitals viscudes directament, però vestides amb les formes de la tradició; així, allò que és personal i propi esdevé universal, atemporalitzat, essencialitzat. 

Portada d'Al·legorismes profans, de Carme Pagès
Ho podem veure en qualsevol dels poemes del llibre que presentem avui, per exemple 

OMPHALOS 

Hierofania elemental és la pedra
que sustenta els teus credos.
Roca genuïnament majestuosa,
que et trobes vora el camí.
Sòlida, com la que cobricelava
la tomba de la serp sagrada de Delfos.
Allà tens desades cosmogonies sintètiques
fecundadores de somnis,
que en tu es fan presència protectora;
adoració idòlatra de retorn al centre
que transforma en foc les forces cegues
del caos. 

A banda de la seva pròpia obra de creació, Carme Pagès demostra el seu compromís amb la tradició literària amb els estudis que ha dedicat a autores que l’han precedit, com Maria Àngels Anglada i Renada-Laura Portet. Es preocupar de conèixer profundament i directa el context en què es projecta la seva veu, i contribueix a divulgar-lo. Això és excepcional en un moment de canvi de paradigma en què, gràcies a les tecnologies informàtiques que s’han consolidat els darrers vint anys, qualsevol que sàpiga escriure és potencialment un autor. Això, que suposa un gran avenç pel que fa a la democratització de l’art de la paraula, en tant que l’allibera de l’imperatiu econòmic que feia del llibre un distintiu de classe, comporta també una gran responsabilitat: la de prendre consciència del context al qual ens sumem, perquè si sabem d’on venim sabrem on hem d’anar. 

Carme Pagès, amb la seva obra, obre un camí a seguir. 

Jesús Aumatell 

(text llegit en l'acte de presentació del llibre Al·legorismes profans
de Carme Pagès, a la Biblioteca Carles Fages de Climent, 
de Figueres, el 30 de març de 20017)



dimarts, 30 d’agost de 2016

Record de Benet Rossell

L'ametlla com balla (de la wikipedia)
Ara fa uns dies ens va sobtar la notícia de la mort de Benet Rossell. Des d’emboscall volem dedicar-li un petit recordatori: parlar, sense cap pretensió d’autoritat, de la seva valuosa aportació al catàleg històric de l’editorial. La relació d’emboscall amb l’artista lleidatà va venir –com no– de la mà d’Antoni Clapés, poeta i editor de Cafè Central, a qui vam tenir el privilegi de publicar vàries obres, algunes de les quals comptaven amb la participació, en la part gràfica, de Benet Rossell.

Però vull apuntar que, abans d’això (a finals dels 90, a Vic), va ser també Antoni Clapés qui, com a organitzador del “Pas a dos”, aquells memorables esdeveniments poètics que reunien, sota un format obert, dos poetes en un diàleg a l’entorn de les seves respectives obres, ens va donar a conèixer la figura de Benet Rossell, que, més enllà de la vessant gràfica, s’erigia com una espècie d’artista total, dit sia per fer-me entendre amb una expressió que, per la seva grandiloqüència, no seria ben bé del gust de Rossell, per a qui la desmitificació –no destructiva, sinó regenerativa a través de noves lectures que es caracteritzaven per una essencialització desinhibida– de la tradició encarcarada està sempre present en la seva obra. En aquell “Pas a dos”, compartit amb Carles Hac Mor, els dos lleidatans van sintonitzar en un diàleg a l’entorn de les respectives obres que va resultar en ell mateix un acte de creació, ja que, lluny de pretendre explicar llurs creacions, les escenificaven a través de l’actitud i el diàleg, ple d’anècdotes, gesticulacions i interpretacions hilarants.
Portada de Kitschot

Anys després, amb emboscall en ple funcionament, vam publicar El viatger no sap (2003), Miro de veure-hi (2007) i Un sol punt (2009), llibres que combinen poemes d’Antoni Clapés amb il·lustracions de Benet Rossell, cosa que també s’esdevé a Tankas taciturnes (2008), de Felip Cid. I ens plau especialment recordar Kitschot (2005), un petit volum que reproduïa la interpretació gràfica que Rossell va fer de la novel·la cervantina. [Totes aquestes publicacions, de tiratges reduïts i limitats, estan exhaurides.]

Amb el condol als seus familiars i amics, volem deixar constància que el nostre record de Benet Rossell, més enllà de la tristesa per la seva desaparició, serà sempre alegre per la bonhomia i generositat amb què sempre en va tractar, i pel respecte que va manifestar per la nostra tasca, i també pel seu llegat artístic, en què l’humor és una part essencial.


Jesús Aumatell, agost de 2016

divendres, 29 de juliol de 2016

Cours vite, Gentil, le vieux monde est derrière toi


Portada del llibre; cliqueu aquí per més informació.
Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes, Gentil Puig i Moreno (Rocafort, Bages, 1934) ens fa partícips del seu món personal, que de retop és el d’un país, la terra estimada, enyorada i mitificada durant els anys del llarg exili. Aquests versos «Testimoni d’una fugaç ans intensa existència» són les gloses de l’autobiografia El passat ens empaita. Vicissituds d’un fill d’exiliat republicà (Pagès editors, 2012). Vaig tenir la sort de conèixer en Gentil arran de la celebració d’un acte organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, i vaig descobrir un home plenament lliurat als seus ideals. Poques setmanes després el vaig retrobar a la Festa Catalana d’Arles, on dirigeix la revista cultural Vallespir. 

L’exigència, la generositat, la il·lusió i l’esperança en un futur millor resten intactes en aquest esperit lliure que és Gentil Puig. El llibre Paraules viscudes i mig perdudes neix per il·lustrar amb la imatge poètica les seves memòries, les quals prenen una altra dimensió. L’estil gairebé telegràfic dels poemes no és casual. Hi trobem un exercici de depuració en tota regla, en què s’ha bandejat qualsevol element accessori. Aquí, el poema quasi despullat de sintaxi, es transmuta en un paradigma en el qual s’imbrica el model obtingut a través de l’experiència personal i l’ideal sorgit del fet històric i de l’imaginari col·lectiu.

Gentil Puig va treballar amb Felip Cid, de qui va traduir els seus poemes mallarmeans al francès, i a qui ret un vibrant homenatge. Felip Cid va ser cirurgià i divulgador de la història de la medecina, i un poeta «deliciós, culte i elegant» que ha esdevingut un referent pel nostre autor.

En l’univers de Gentil Puig hi ha estels que brillen amb una llum especial, com és el seu pare. Nònit Puig i Vila va ser un home d’acció d’arrels anarco-llibertàries que va mobilitzar els rabassaires a la comarca del Bages durant el fets d’octubre de 1934 i que va haver de passar dos anys a la presó Model de Madrid, on va escriure Què és la Unió de Rabassaires, amb pròleg de Lluís Companys. Durant la guerra civil el 1936 va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Des de l’exili, com tants altres republicans, víctima dels records terribles de la guerra, va caure en el mutisme. Malgrat tot, mai no va renunciar als seus ideals republicans i va educar els seus fills Gentil i Hèlios en l’agnosticisme i l’amor per la llibertat. Autodidacta, esperantista, naturista, internacionalista i il·lustrat, va treballar en una foneria a Tolosa, on aprofitava l’ocasió per parlar de filosofia grega amb el seu fill Gentil. Els darrers anys va publicar un llibre de records, Llegendes de Montcau.

Gentil Puig s’autodefineix com a picapedrer de la cultura. Al llarg de la seva dilatada vida ha treballat de dibuixant, traductor, professor de francès i de sociolingüística. Gentil Puig ens explica en to de confidència a El passat ens empaita com ha evolucionat des d’un marxisme ortodox a un socialisme democràtic, i que simpatitza amb els moviments de protesta d’ara, encara que considera que no n’hi ha prou amb indignar-se. En el cas de Gentil, els ideals d’esquerres no representen cap coartada ideològica per escamotejar, en nom de cap entelèquia, la lluita pels drets de les classes oprimides. 

Gentil Puig. Foto: Jordicollcosta (viquipèdia)
Gentil és un home de tremp, que no s’ha rendit mai. Lluitar contra la bèstia ens fortificava/De nosaltres trèiem la millor convicció/Militància constant, secreta, a voltes perillosa. En nombroses ocasions va fer «viatges a l’interior» a l’Espanya franquista de principi dels anys 60 amb el Treball i Mundo obrero en una maleta de doble fons. L’any 1961, convidat pel KOMSOMOL, va visitar Moscou amb el poeta Marcos Ana, un home que havia estat 22 anys al penal de Burgos. A l’URSS es va trobar una societat hermètica i opaca. En aquell moment va intuir que hi havia una contradicció entre la imatge oficial de la Unió Soviètica i la realitat del país. Mentre va ser militant i membre dirigent de la JSU va participar en la vida política sense cap mena de sectarisme o dogmatisme. A causa de la divergència amb la línia estalinista del partit fou expulsat del PSUC l’any 1965, poc després dels seus amics Jordi Solé Tura i Francesc Vicens, àlies Ferran Berenguer, Fernando Claudín i Jorge Semprún, de qui parla amb admiració, i de qui guarda un record emocionat, ho van ser del PCE: Afirmaves en sortir del camp de Buchenwald / «Refuso el carnet d’antic combatent/Perquè sóc un futur combatent».

Gentil mai no ha abandonat el compromís polític i el trobem com a pied rouge a l’Algèria socialista i autoges-tionària de Ben Bella, on va descobrir una cultura musulmana que es vivia de forma senzilla i natural. Al cap de tres anys viu de primera mà les barricades i les assemblees de la «setmana rabiosa» del maig del 68. «Canviar la vida. Transformar la societat», una  pintada que unifica Rimbaud i Marx, la poesia i la revolució, que molt bé podria definir la vida d’aquest home fascinant i intrèpid pel qual corre sang índia per part de mare. Del 1973 al 1975 va lluitar des de les files de Bandera Roja. 

Adolescent, al Casal Català de Tolosa i al de París va participar en la defensa de la cultura i la llengua catalana, va col·laborar a la revista Foc nou. L’activitat docent, la formació acadèmica i la tasca de traductor han estat el resultat de la recerca d’aquesta pàtria ideal, la llengua. En aquesta direcció va traduir, per Edicions de Sinera, Jacques, le fataliste, de Diderot, i La societat de l’espectacle de Guy Debord. Amb Josep Pallach va coordinar el reciclatge de català per mestres voluntaris a Girona l’any 1974. A partir d’aquí es va especialitzar en sociolingüística, disciplina amb la qual ha contribuït en l’elaboració de la primera llei de normalització lingüística del país. El doctorat li ha permès «progressar intel·lectualment i humanament» sota la tutela dels doctors Robert Lafont i Antoni Maria Badia i Margarit. Del 1971 al 1999 ha exercit com a professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

Per a Gentil, Catalunya és la terra estimada dels ideals indefugibles de l’home, Sepharad és la terra maleïda dels ideals traïts. A partir dels anys 80 en aquesta societat tecnificada s’ha fet més evident el poder de les grans multinacionals. Han canviat les regles del joc de la lluita política, i les esquerres que han entrat en crisi  no saben «com aturar  la gran ofensiva deshumanitzadora vinguda de les altes esferes de les finances mundialitzades i incontrolades.»

En el capítol Pensament, il·lusions i creences Gentil ens alerta: 

El pitjor exili, el de la renúncia
El de la por i la covardia.
Homes que creien en l’Home
Un home lliure, fort, bo i sà
Tal com Rousseau i Reclus l’havien somniat
Els homes no són encara així
No sé si algun dia ho podran ser
Ni tant sols si és una fita
Car la realitat monstruosa del feixisme
Ens desperta d’un malson espantós.

Gentil ens convida a gaudir de les contrades trepitjades durant la seva trajectòria vital: Ceret, la capital cubista; la muntanya sagrada del Canigó; el somni paleoecològic del Mzab a Algèria; Solsona, petrificació de la memòria; la vasta Occitània, Tolosa, vila rosa del Llenguadoc i vila roja dels exiliats republicans; i també a conèixer les figures que l’habiten: els seus referents, les seves passions i el seus íntims amics. 

Quantes vivències i emocions no contenen aquests poemes! Quants de lligams que ens uneixen amb persones i fets d’un altre temps! Aquestes són pàgines inoblidables, que han trobat la inspiració en els carrers de ciutats mig perdudes en el paisatge boirós de la memòria, un paisatge que deixa petjada, en el qual, malgrat les errades ens voldríem emmirallar. Aquest llibre és el testimoni d’una vida dedicada a la defensa d’uns ideals que són vigents, encara que el món miri cap a una altra banda. Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes en Gentil ens ha lliurat el millor de la nostra història.

Àngel Rodríguez
 juliol de 2016

dimarts, 12 de juliol de 2016

El foc morè d’Albert Tugues


Albert Tugues
Barcelona sempre s’ha entès com a ciutat literària, des de qualsevol perspectiva i òptica i front a tenir en compte, tant creatiu com editorial, tant empresarial com lector. Però no ha estat fins fa poc que la capital catalana ha pogut rebre aquesta denominació de forma oficial des de l’entrada de la urbs en la xarxa gestionada per la UNESCO. Una molt bona notícia, sens dubte, però de tot cor i de tot os espero que aquesta etiqueta de tan nobles expectatives no sigui res més que un altre engany tipus “Europa Guai” perquè uns quants s’embutxaquin diners de forma fraudulenta i dissimulada… Sigui com sigui, tenim molta feina per davant per tal d’aconseguir explotar Barcelona com a escenari, sí, però també com a espai de debat, de difusió, de creació i de celebració d’obres de cada latitud. En aquest sentit, un dels personatges vius més interessants de la ciutat és Albert Tugues (Barcelona, 1947).

Una de les obres de Tugues publicades
per emboscall, accessible en format
electrònic com a PDF.
La seva obra completa es pot entendre com un mapa mutant d’un territori que ha anat transformant-se de forma salvatge durant aquest darrer mig segle, sobretot a partir del bum turístic i dels Jocs Olímpics. De fet, si llegim i rellegim els seus volums de ben segur podem muntar una autèntica ruta psicogeogràfica per carrers i places, espais que amb els anys han canviat de nom i, fins i tot, de cara: Guía urbana de infancias, calles y espectrosGuíaurbana de perplejosElarchivo del copistaDistritos postales para ausentesHistorias breves de este mundo o Sang deviolí a la teulada, trets, la gran majoria, sota l’auspici de Jesús Aumatell a Emboscall. Molt em temo que llegir Tugues és una mena d’investigació policial, com explicava Roberto Bolaño, i el lector esdevé un detectiu obsessionat per desentranyar el misteri que s’amaga darrere d’un llibre seu o de tots, perquè Tugues és un expert en fer conversar les seves criatures o en obligar-les a anar de banda a banda en una cosmovisió expansiva. Afegit a això, només cal que recordem com Borges demanava que qualsevol llibre hauria d’escriure’s com si fos una novel·la policíaca: amb un misteri, un enigma, un secret ben al fons del pou del seu interior, i que aquesta negror hermètica hauria d’esdevenir la clau de lectura però també la pulsió que empenyés els lectors a seguir, voraços, fins a resoldre totes i cadascuna de les preguntes que ens arrosseguessin.

Tugues, com aquests mestres ja esmentats però també com un Macedonio Fernández a la catalana, és un expert en la raresa, l’extravagància, l’ignot, el surreal, el poderós, l’ocult i el nostàlgic, sense que això signifiqui melangia en cap cas. Aquest autor ha sabut convertir els carrers de Barcelona en un camp de batalla en què es desenvolupa la lluita entre la mística i la putrefacció, entre la puresa i la misèria, sempre amb una ganyota d’horror o amb un somriure còmplice, cosa que l’acosta a una altra figura mitològica barcelonesa com José María Fonollosa, que amb el seu cicle vital i total de Ciudad el hombre, recentment recuperat gràcies a Edhasa en el seu aniversari, elabora una radiografia coral de la seva existència i del seu pensament líric a partir de l’impacte dels carrers barcelonins. Fonollosa té en Tugues, o també en un altre imprescindible talment Daniel Busquets, els seus hereus directes.

Portada del nou llibre d'Albert Tugues
Tot això esmentat fins ara és el que podrem trobar, possiblement a un punt culminant, dins el nou llibre de Tugues, també aparegut a Emboscall: Balada de l’aprenent de joiera que tenia la mare puta. Però qui pensi que en travessar aquestes portes es trobarà amb una glosa de la vida i obra de Tugues, en format autoficció o autobiografia, s’equivoca de forma total. Aquests versos, disposats com si fossin una sèrie de cants antièpics que s’amaren de la tradició que va d’Homer fins a Walcott, passant per referents més propers com Tomàs Arias o fins i tot Carles Hac Mor, són també un convit al gaudi d’experimentar i de jugar. I no per això s’ha de considerar una provatura: aquest llibre és un seguit de mecanismes que estan molt ben conxorxats per fer lluir una producció simpàtica però també funesta a més no poder, amb la negror que Tugues practica amb el savi ofici de la mala llet sense arribar al punt del mediocre escarniment.

La cita de Vladimir Nabokov, extreta de Pale Fire, que Tugues ens ofereix al principi del volum és una aclucada d’ull en tota regla: ara ja sabem que estem sota l’ombra estesa dels límits entre veritat, ficció i qualitat onírica quan aquestes es toquen, però també aquí dins entra en joc un element fonamental com la bogeria escrita o, fins i tot, la metaliteratura practicada per Vila-Matas, per exemple, per tal d’oferir un artefacte literari complex, ambiciós, curiós i excitant, però sobretot entremaliat.

Quan ens enfrontem a Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta encarem un conjunt de màscares i miralls per part de personalitats múltiples, o no, que conformen una complexa arquitectura en què hi ha una autoria responsable dels versos, sí, però també una sèrie de lectors i d’editors que estan al darrere per oferir la versió final d’un llibre possiblement maleït farcit de l’esperit de l’època que retrata de forma implacable: per això trobem unes quantes imatges antològiques com els anuncis de l’època, la d’Anís del Mono, per comentar un cas, és de bandera. El cas és que és un llibre de poemes que està construït sota una sèrie de premisses, de trames i de contratrames fins a un punt interessantment embogidor, com una autèntica novel·la o com un conte sàdic, però tanmateix en cap cas no deixa de ser un recull coherent, i cohesionat, de poemes. Perquè on més destaca Tugues és en el domini de la lírica, tot oferint alguns versos que són memorables pel que tenen de saviesa extrema dita com si no-res: Ho va veure a l’albada / i ara ho somia. De caire oriental, però també narratiu, Tugues remena una sèrie de materials que només ell sap capgirar per assolir una conjunció única, inclassificable, que va del relat pulp, tant del gust de la tropa de Males Herbes, fins al poema provocació, que tan bé enganxaria dins la boca de qualsevol slammer.

També el sentit de l’humor és una eina de coneixement a través d’aquestes pàgines. El riure hieràtic que ens fa esgrimir Tugues és el mateix que escopien els primers escoltadors de Kafka quan aquest els recitava en viva veu alguns fragments dels primers esborranys de La metamorfosi, el mateix somriure violent que oferim quan escoltem els espectacles orals d’un Miguel Noguera irredempt i terrible en la seva tendra crueltat. L’entrada que Tugues ens ofereix el pròleg a aquesta balada desesperada, a cavall entre Joaquín Sabina i Dolors Miquel, ja ho diu tot: Fills de puta, aquests cants són per vosaltres. Com reaccionar davant d’aquesta entrada que beu de Charles Baudelaire i de les seves flors malignes? Els lectors del segle XXI no som hipòcrites ni germans de ningú, ja som directament fills de puta. M’encanta.

El llibre m’ha semblat sorprenent i engrescador, un genial compendi d’energies literàries perfectes. Està molt ben escrit, amb la mestria que Tugues ha sabut mostrar fins ara sense fotre escarafalls ni tampoc perdre els anells. Els que coneixem el seu treball sabem que l’autor ha arribat a un punt difícil de superar, però això no serà un impediment sinó més aviat una motivació perquè aquest autor furtiu i poc conegut, massa pel meu gust, pugui continuar escrivint el seu particular univers barceloní, oda a un món desaparegut però encara habitat per fantasmes com els que trobem dins Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta, un diamant amagat o directament un petit deliciós secret que tant de bo es vagi coneixent a crits. Perles com aquesta són les que una ciutat veritablement literària com Barcelona hauria de reivindicar i potenciar.


Jaume C. Pons Alorda 
(publicat originalment a Núvol, reproduït amb l’autorització de l’autor)

dissabte, 25 de juliol de 2015

"Cuerpo ausente", antología de la poesía de Pep Rosanes-Creus en edición bilingüe



Imagen de la portada: Anciano afligido,
de Vincent Van Gogh (óleo sobre lienzo, 1890).
Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) es uno de los poetas catalanes actuales más relevantes. Su obra va más allá de cualquier etiqueta, pues su empeño por trasladar al poema de forma veraz y al mismo tiempo artísticamente elaborada su propia existencia se traduce en cristalizaciones muy personales de la tradición literaria.

Hace un año emboscall publicó Cants inespirituals [Cantos inespirituales], un volumen que recogía todos los libros de poesía publicados por el autor hasta entonces, y esta antología es un nuevo paso en nuestro empeño por afianzar la presencia en el espacio público de un poeta imprescindible. En este volumen se recogen poemas de todos los libros de poesía publicados de Pep Rosanes-Creus, incluido Hi havia una vegada [Érase una vez], aparecido hace unos meses (marzo de 2015). Ojalá que el público comparta nuestro entusiasmo y contribuya, con su atención, a dar continuidad a la presencia en las librerías de este gran poeta, y a extenderla más allá del ámbito lingüístico catalán, ya que su interés es universal.

Para esta antología Jesús Aumatell ha seleccionado y traducido más de cien poemas de Rosanes-Creus, que se distribuyen, ordenados cronológicamente, en cinco apartados para proporcionar una visión global y a la vez dinámica de la obra de este autor. La versión al español, siempre respetuosa con el sentido del poema, ha querido reflejar también el trabajo formal, aspecto que Rosanes-Creus cuida especialmente.


El llibre
 
Sacsegem pols: els papers que ens guardaven
el temps. La nit té calor i ens fa set.
¿Quan neixi el llibre, sabrem a la fi
dormir tranquils com els bons ciutadans?
¿O som només, ja des d’ara, homenets
que en tenen prou amb el vici dels sols?
La nit i els temps. La calor que patim
no ens l’estalvien ni el vi ni la dutxa,
i encara volen els dits nostres, cossos
condescendents, millors pells per conèixer
que aquesta pell repetida. Calor,
papers, grills, nit: no ho vendrem a deu duros. 




El libro
 
Movemos polvo: hojas que nos guardaban
el tiempo. La noche es calda y da sed.
¿Cuando nazca el libro, por fin sabremos
dormir mansos como buenos vecinos?
¿O somos solo, desde ya, niñatos
a quienes basta el vicio de los solos?
Noche y tiempos. El calor que sufrimos
no nos lo ahorran ni el vino ni la ducha,
y aún quieren los dedos nuestros, cuerpos
condescendientes, conocer mejores
pieles que esta, repetida. Calor,
hojas, grillos, noche: no lo saldamos.




© De los poemas: Pep Rosanes-Creus
© Del prólogo, la selección y la traducción: Jesús Aumatell  
ISBN: 978-84-16304-07-3
Primera edición: julio de 2015
242 p. - PVP 12 €

 

 


 

 
 
 


 

 
 

dimarts, 23 de desembre de 2014

"Deu sonets seguit de Mirall de foc", de Xevi Pujol


 Xevi Pujol ja el 2008 havia publicat, a emboscall, El satèl·lit d’una engruna, un llibre de poesia força extens i aparentment divers. Tot seguit va publicar un altre llibre, Mar cendrosa (Fonoll, 2009; X Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors 2008 de Juneda). De la seva biografia no en sabria dir sinó les quatre dades que ell mateix en facilita: que va néixer a Vic el 3 de febrer de 1984 i viu a Sant Bartomeu del Grau, que va estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC i Filologia Catalana a la UB; però tinc el convenciment que quan parlem de literatura és el text mateix el que ens ha d’orientar, i ja es veurà si cal o no recórrer a fets externs per resoldre el que sigui que aquest ens proposa. Sí, els textos són el punt de partida i d’arribada de la literatura, tot i que és possible –de fet, és molt comú– que aquest trajecte circular apunti fora del text en si, però també és freqüent que s’hi limiti íntegrament. O que ho sembli, i més tractant-se de poesia: el poeta és un fingidor.
Hom diria que Xevi Pujol és un poeta d’aquest ordre: fabrica textos que, en primer terme, remeten a ells mateixos, com a prolongació de la tradició literària que reconeixen com a pròpia i a la qual vénen a sumar-se. Això és manifest en la tria d’una forma com el sonet, ja notablement present a El satèl·lit d’una engruna, i que, ara, representa la meitat del gruix d’aquesta nova publicació, més breu. I es manifesta en l’autopercepció del jo en el procés de l’escriptura, com en el primer sonet, on s’estableix, ausiasmarquianament, una comparació entre el còndor, de vol potent i elegant, i el jo –el poeta–, que s’arrossega per terra esperant un vent que l’envoli. Podríem dir que es tracta d’una presentació a l’estil clàssic, que busca la captatio venevolentiae del lector, però a mesura que anem llegint els seus poemes ens adonem que Xevi Pujol ha escrit aquí, irònic, una poètica, perquè en realitat se sent molt còmode a terra, i enveja poc la distància que posa l’altiu còndor entre ell i les coses. Aquesta ironia és el tret comú, sempre present, a voltes subtil, però sovint explícita, molt a prop de l’humorisme quan Pujol dibuixa estampes que en algun as freguen el grotesc, que generalment admeten una lectura metapoètica, com en el cas del sonet “dia d’hivern”, on el trobador que practica el “trobar clus” és una encarnació de la mort. Aquest “trobador”, autèntica contrafigura del còndor del primer poema, introdueix el tema de la mort dels dos darrers sonets, on el poeta si bé s’enlaira i practica un discurs més hermètic, ho fa per mostrar el cul-de-sac a què porta la pretesa “poesia pura”, ja que converteix el poeta en “un lliri blanc” que li “vetlla [...] el son”.
 
La tensió entre aquestes dues formulacions poètiques, una que es mou arran de terra i l’altra que s’enlaira, no queda, doncs, resolta, sinó tan sols esbossada. Mirall de foc s’alimenta d’aquest conflicte, on “la perfecta solitud / d’un mirall impossible” no és assolible, i menys quan irromp l’altre, el tu, l’amor, el desamor, el caos, la vida. Al final “se’ns obren miralls d’ombra espessa” i “ens anem fent il·legibles”: el cercle es tanca, capgirat, ja que si el primer dels deu sonets escenificava la complaença del poeta que des de terra manifestava irònica admiració pel vol elevat del còndor, confessa ara sentir-se abassegat per la imatge confusa i alhora hermètica que li torna el mirall. Com es resol aquest impasse? No ho sabem, perquè només el poeta en té les claus..., si és que vol –si és que cal– superar-lo. Però, en qualsevol cas, això es revelarà en un altre llibre.
 
Jesús Aumatell, editor d'emboscall