Carme Pagès, una veu vitalment compromesa

Jesús Aumatell, Carme Pagès i Ana Maria Velaz.

Sentit de responsabilitat, aquesta és la primera idea que em ve al cap quan em proposo parlar de l’obra literària de Carme Pagès. En la seva poesia això es manifesta en la manera que té de posicionar-se respecte la tradició quan hi suma la seva pròpia veu: sense estridències, amb discreció i amb determinació alhora, afegint els seus versos a una correntia que ve de molt enrere i que ens acosta, molt polits per segles d’ús universal, tot de recursos formals, que van des d’elaborades al·legories fins el més elemental dels epítets. Però no deixa que la seva veu es fongui en la riuada, sinó que la hi fa surar seguint el rumb del seu propi recorregut vital, perquè també pertany a aquella estirp de poetes en què vida –la vida viscuda– i poesia es donen la mà. Tot això es palesa a L’agulla del destí (Brau, 2009), el primer llibre que publicà i on reunia un corpus poètic que per la seva envergadura –tant per l’extensió com per la qualitat– revela el conreu sostingut al llarg dels anys de la poesia. Si obrim aquest volum per qualsevol pàgina trobarem exemples d’això que he volgut exposar, com ara a la p. 32:

Arrelada a les roques de la llar,

em faig, immersa en aigües temperades.

I prenc, com l’esponja, diferents formes

que em dicta la incommovible marea.

I, per molt que ho intenti, massa baules

em priven el trasllat a altres confins.

(Esponja) 

Aquí les formes tradicionals es posen al servei de l’experiència personal de l’autora. Exemple acomplert d’allò que Roman Jakobson va definir com a funció poètica el 1956 [dins el marc d'un congrés per a l'estudi de l'estil literari celebrat a Bloomington, Indiana]: la projecció del principi d’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació” [en la terminologia jakobsoniana, l’eix de selecció està constituït per les unitats in absentia (del sistema) que podrien ocupar un mateix punt de la cadena parlada; mentre que l’eix de la combinació el conformen les unitats presents en el text (la cadena) i les relacions que s’estableixen entre elles]. 

En aquest poema, com en general en tota la seva obra, Carme Pagès parla de circumstàncies vitals viscudes directament, però vestides amb les formes de la tradició; així, allò que és personal i propi esdevé universal, atemporalitzat, essencialitzat. 

Portada d'Al·legorismes profans, de Carme Pagès

Ho podem veure en qualsevol dels poemes del llibre que presentem avui, per exemple 

OMPHALOS 

Hierofania elemental és la pedra

que sustenta els teus credos.

Roca genuïnament majestuosa,

que et trobes vora el camí.

Sòlida, com la que cobricelava

la tomba de la serp sagrada de Delfos.

Allà tens desades cosmogonies sintètiques

fecundadores de somnis,

que en tu es fan presència protectora;

adoració idòlatra de retorn al centre

que transforma en foc les forces cegues

del caos. 

A banda de la seva pròpia obra de creació, Carme Pagès demostra el seu compromís amb la tradició literària amb els estudis que ha dedicat a autores que l’han precedit, com Maria Àngels Anglada i Renada-Laura Portet. Es preocupar de conèixer profundament i directa el context en què es projecta la seva veu, i contribueix a divulgar-lo. Això és excepcional en un moment de canvi de paradigma en què, gràcies a les tecnologies informàtiques que s’han consolidat els darrers vint anys, qualsevol que sàpiga escriure és potencialment un autor. Això, que suposa un gran avenç pel que fa a la democratització de l’art de la paraula, en tant que l’allibera de l’imperatiu econòmic que feia del llibre un distintiu de classe, comporta també una gran responsabilitat: la de prendre consciència del context al qual ens sumem, perquè si sabem d’on venim sabrem on hem d’anar. 

Carme Pagès, amb la seva obra, obre un camí a seguir. 

Jesús Aumatell 

(text llegit en l'acte de presentació del llibre Al·legorismes profans, 
de Carme Pagès, a la Biblioteca Carles Fages de Climent, 
de Figueres, el 30 de març de 20017)

Vegeu la pàgina del llibre web d'emboscall