Carme Pagès, una veu vitalment compromesa

Jesús Aumatell, Carme Pagès i Ana Maria Velaz.

Sentit de responsabilitat, aquesta és la primera idea que em ve al cap quan em proposo parlar de l’obra literària de Carme Pagès. En la seva poesia això es manifesta en la manera que té de posicionar-se respecte la tradició quan hi suma la seva pròpia veu: sense estridències, amb discreció i amb determinació alhora, afegint els seus versos a una correntia que ve de molt enrere i que ens acosta, molt polits per segles d’ús universal, tot de recursos formals, que van des d’elaborades al·legories fins el més elemental dels epítets. Però no deixa que la seva veu es fongui en la riuada, sinó que la hi fa surar seguint el rumb del seu propi recorregut vital, perquè també pertany a aquella estirp de poetes en què vida –la vida viscuda– i poesia es donen la mà. Tot això es palesa a L’agulla del destí (Brau, 2009), el primer llibre que publicà i on reunia un corpus poètic que per la seva envergadura –tant per l’extensió com per la qualitat– revela el conreu sostingut al llarg dels anys de la poesia. Si obrim aquest volum per qualsevol pàgina trobarem exemples d’això que he volgut exposar, com ara a la p. 32:

Arrelada a les roques de la llar,

em faig, immersa en aigües temperades.

I prenc, com l’esponja, diferents formes

que em dicta la incommovible marea.

I, per molt que ho intenti, massa baules

em priven el trasllat a altres confins.

(Esponja) 

Aquí les formes tradicionals es posen al servei de l’experiència personal de l’autora. Exemple acomplert d’allò que Roman Jakobson va definir com a funció poètica el 1956 [dins el marc d'un congrés per a l'estudi de l'estil literari celebrat a Bloomington, Indiana]: la projecció del principi d’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació” [en la terminologia jakobsoniana, l’eix de selecció està constituït per les unitats in absentia (del sistema) que podrien ocupar un mateix punt de la cadena parlada; mentre que l’eix de la combinació el conformen les unitats presents en el text (la cadena) i les relacions que s’estableixen entre elles]. 

En aquest poema, com en general en tota la seva obra, Carme Pagès parla de circumstàncies vitals viscudes directament, però vestides amb les formes de la tradició; així, allò que és personal i propi esdevé universal, atemporalitzat, essencialitzat. 

Portada d'Al·legorismes profans, de Carme Pagès

Ho podem veure en qualsevol dels poemes del llibre que presentem avui, per exemple 

OMPHALOS 

Hierofania elemental és la pedra

que sustenta els teus credos.

Roca genuïnament majestuosa,

que et trobes vora el camí.

Sòlida, com la que cobricelava

la tomba de la serp sagrada de Delfos.

Allà tens desades cosmogonies sintètiques

fecundadores de somnis,

que en tu es fan presència protectora;

adoració idòlatra de retorn al centre

que transforma en foc les forces cegues

del caos. 

A banda de la seva pròpia obra de creació, Carme Pagès demostra el seu compromís amb la tradició literària amb els estudis que ha dedicat a autores que l’han precedit, com Maria Àngels Anglada i Renada-Laura Portet. Es preocupar de conèixer profundament i directa el context en què es projecta la seva veu, i contribueix a divulgar-lo. Això és excepcional en un moment de canvi de paradigma en què, gràcies a les tecnologies informàtiques que s’han consolidat els darrers vint anys, qualsevol que sàpiga escriure és potencialment un autor. Això, que suposa un gran avenç pel que fa a la democratització de l’art de la paraula, en tant que l’allibera de l’imperatiu econòmic que feia del llibre un distintiu de classe, comporta també una gran responsabilitat: la de prendre consciència del context al qual ens sumem, perquè si sabem d’on venim sabrem on hem d’anar. 

Carme Pagès, amb la seva obra, obre un camí a seguir. 

Jesús Aumatell 

(text llegit en l'acte de presentació del llibre Al·legorismes profans, 
de Carme Pagès, a la Biblioteca Carles Fages de Climent, 
de Figueres, el 30 de març de 20017)

Vegeu la pàgina del llibre web d'emboscall

Record de Benet Rossell

L'ametlla com balla (de la wikipedia)

Ara fa uns dies ens va sobtar la notícia de la mort de Benet Rossell. Des d’emboscall volem dedicar-li un petit recordatori: parlar, sense cap pretensió d’autoritat, de la seva valuosa aportació al catàleg històric de l’editorial. La relació d’emboscall amb l’artista lleidatà va venir –com no– de la mà d’Antoni Clapés, poeta i editor de Cafè Central, a qui vam tenir el privilegi de publicar vàries obres, algunes de les quals comptaven amb la participació, en la part gràfica, de Benet Rossell.

Però vull apuntar que, abans d’això (a finals dels 90, a Vic), va ser també Antoni Clapés qui, com a organitzador del “Pas a dos”, aquells memorables esdeveniments poètics que reunien, sota un format obert, dos poetes en un diàleg a l’entorn de les seves respectives obres, ens va donar a conèixer la figura de Benet Rossell, que, més enllà de la vessant gràfica, s’erigia com una espècie d’artista total, dit sia per fer-me entendre amb una expressió que, per la seva grandiloqüència, no seria ben bé del gust de Rossell, per a qui la desmitificació –no destructiva, sinó regenerativa a través de noves lectures que es caracteritzaven per una essencialització desinhibida– de la tradició encarcarada està sempre present en la seva obra. En aquell “Pas a dos”, compartit amb Carles Hac Mor, els dos lleidatans van sintonitzar en un diàleg a l’entorn de les respectives obres que va resultar en ell mateix un acte de creació, ja que, lluny de pretendre explicar llurs creacions, les escenificaven a través de l’actitud i el diàleg, ple d’anècdotes, gesticulacions i interpretacions hilarants.

Portada de Kitschot

Anys després, amb emboscall en ple funcionament, vam publicar El viatger no sap (2003), Miro de veure-hi (2007) i Un sol punt (2009), llibres que combinen poemes d’Antoni Clapés amb il·lustracions de Benet Rossell, cosa que també s’esdevé a Tankas taciturnes (2008), de Felip Cid. I ens plau especialment recordar Kitschot (2005), un petit volum que reproduïa la interpretació gràfica que Rossell va fer de la novel·la cervantina. [Totes aquestes publicacions, de tiratges reduïts i limitats, estan exhaurides.]

Amb el condol als seus familiars i amics, volem deixar constància que el nostre record de Benet Rossell, més enllà de la tristesa per la seva desaparició, serà sempre alegre per la bonhomia i generositat amb què sempre en va tractar, i pel respecte que va manifestar per la nostra tasca, i també pel seu llegat artístic, en què l’humor és una part essencial.

Jesús Aumatell, agost de 2016

Portada, nota liminar i un poema de "De desembre a desembres... àngels", de Carme Morera

La il·lustració de la coberta és obra
de Dolors de la Iglesia.
Núm. 151 de la col·lecció El taller de poesia.

Reproduïm la "Nota liminar" i un poema d'aquest llibre.

NOTA LIMINAR

 

            Carme Morera va morir sobtadament el 29 de novembre de 2006, tot just uns dies després de rebre les primeres proves d’aquest llibre, que poc pensàvem que hauria de ser l’últim que escrivís.

            Ens plau, perquè sens dubte li hauria plagut a ella, encapçalar-lo amb les paraules de comiat, plenes d’amistat i d’amor, que li va escriure Dolors Fàbregas:

 CARME

 

            Se’ns fa estrany acomiadar-te

            Se’ns fa estrany deixar d’emmirallar-nos dins el blau dels teus ulls
            Se’ns fa estrany materialitzar la teva absència
            Se’ns fa estrany silenciar la teva càlida veu....

            Tu, que sempre deies que t’agradava més provocar un somriure que no pas un plor, ben cert que ho has aconseguit: ENS DEIXES LA TEVA ALEGRIA. Però, també ens deixes: el pòsit d’una bona amistat, la força de la teva lluita, i tot el teu món anímic, visual i cristal·lí molt lligat a la teva estimada natura, que tan bé has sabut reflectir en els teus poemes.

 

            Poemes que ens arriben molt dins del cor i que, a partir d’ara, ompliran, ja, el buit de la teva absència. Quan l’enyorança bategui amb força sempre podrem guaitar cap a mar  i deixar-nos bressolar a la teva platja pel teu estimar BLAU... o deixar-nos impressionar per l’instant dels teus Haikus

                   LA MEVA SOLITUD

                   EN D’ALTRES ULLS
                   PAPALLONA BLANCA 
          

GRACIES CARME

Dolors Fàbregas

 

 

De lluny cavalca el marbre
sota vetes d’oblit
encén granits:
                                             Deixa’m espai per les ales!

Carme Morera

 

 

Solapa: Gestada en el nucli mateix de la imatge lírica, la poesia de Carme Morera neix, per això, despullada, ja prèviament destil·lada de tot allò accessori. Es tracta de copsar, enmig de la indistinció del que és previ a la racionalització, la realitat no mediatitzada, l’instant de suprema lucidesa on es revela, enlluernador, l’àngel del coneixement. [J. A.]

 

 

 

"Sal", de Carme Morera: portada i text de la presentació

Es va publicar el 2001 amb il·lustracions (la portada també ho és)
de M. Dolors Rusiñol Masramon.
És el núm. 43 de la col. El taller de poesia.
 

LA VEU ORIGINAL

Com Emily Dickinson, que, en paraules de Harold Bloom, va inventar el món, la poesia de Carme Morera sorgeix d’una deu interior, prístina i incontaminada; pertany a aquella estirp de poetes per als quals el món és un mirall on es reflecteix l’ànima. Si bé parla sovint d’estats emocionals, ho fa amb imatges, procedents de l’àmbit natural, d’una força visual impactant. Construeix, amb pinzellades de gran intensitat expressiva, petits quadres on el que compta, més que la perfecció del detall, és l’adequació del conjunt a la seva peculiar manera d’entendre el món i a si mateixa.

Al primer poema de la primera plaqueta que va publicar, Si guaito cap a mar (novembre de 1998), veiem expressada molt gràficament la idea que l’origen està dintre d’ella mateixa: 

Jo tinc dintre meu

remor de terra
vaixell amagat
volen fer-li guerra.

L'ona dins la mar,

desfà, tot ho mena,
la terra i el mar
besant-se la pena.

Jo tinc dintre meu

el cant de la terra
el joc de la mar
fent l'amor,
la guerra.

s’estableix, doncs, un paral·lelisme entre el món interior i la natura; en tots dos hi ha un conflicte, dues forces oposades, contradictòries, que es rebutgen i s’atrauen alhora. En el poema següent, “Els mots”, a través de l’expressió es busca una sortida, gairebé una sublimació, d’aquest conflicte. Un cant que de vegades es considera reeixit, i d’altres resta infant.

Un poema del mateix recull, que precisament es titula "Com l'infant", ens aclareix el que l’autora vol dir amb aquest concepte.

COM L'INFANT

Jo, com l'infant

que xipolleja a l'aigua.

No vull acalar veles
ací o allà.

Sí, trencar el dic

de l'última paraula
per tornar-la a inventar.

El poema es pot llegir com una declaració de principis poètics: l’autora hi proclama la seva voluntat d’investigar amb i en el llenguatge, amb i en el món, amb i en ella mateixa. De fet, llenguatge, món i ser interior conformen un tot que sovint intenta analitzar en les seves parts, en els elements que en conformen cadascuna de les categories, com en el poema “Pell / Timó / Llum”, on els elements es presenten sota tres categories: pell (símbol del jo), timó (símbol de la natura) i llum (símbol del coneixement i, per extensió, del llenguatge). Tanmateix, els elements no són estàtics, sinó que passen d’una categoria a una altra, barrejats en el tot.

Segurament aquesta dificultat d’analitzar els components atòmics de la realitat fa que la poesia de Carme Morera tendeixi a la síntesi, i, en conseqüència, a la brevetat. Així, en la plaqueta Els ulls et bressen dintre (Quan molt és la mirada) (publicada el novembre de 1999, amb unes suggestives il·lustracions d’Alba), apareix una de les formes estròfiques que practica amb més assiduïtat: l’haiku, una composició d’origen oriental (prové de la Xina i el Japó), que en principi estava lligada a la seva representació gràfica (a causa del caràcter ideogràfic de la cal·ligrafia xinesa), però que occident ha adaptat a la seva manera. La forma que ha acabat tenint en la literatura catalana és de tres versos, els quals es reparteixen un total de disset síl·labes. En paraules de Josep Bargalló Valls, “el haikú cerca la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l’instant, a través de la suggestió”.

Aquesta definició inclou, sintetitzats, aquells tres elements que dèiem més amunt que es conjuminaven en la poesia de Carme Morera: el jo, la natura i el coneixement. Un exemple:

La meva solitud

en d’altres ulls:

papallona blanca.

El jo explícit en el possessiu “la meva” es reconeix en la mesura que es pot veure com un altre, és a dir, com a un ser de la natura: una papallona blanca. Aquesta projecció del jo en la natura serà un dels recursos més presents tant en aquest recull com en el següent que va publicar, Haikus entre les branques (juny de 2000), on practica l’haiku de forma més deliberada

Pura existència:

pols del camí

la lluna amaga.

Sal, el penúltim llibre de Carme Morera (amb il·lustracions de M. Rusiñol Masramon, es presentà a la Jazz Cava de Vic el 26 d’octubre de 2001 amb acompanyament al piano de Montse Catllà), es vertebra al voltant de l’element que li dóna títol, emprat amb tota la seva potència simbòlica.

Els diversos aspectes del simbolisme de la sal resulten del fet que s’extreu de l’aigua marina per evaporació. A la inversa, el gra de sal barrejat amb l’aigua i fos amb ella és un símbol tàntric de la reabsorció del jo en el si universal. La sal és alhora conservadora dels aliments i destructora per corrosió. El seu símbol s’aplica tant a la llei de les transmutacions físiques com a la llei de les transmutacions morals i espirituals.

Actualment, entre nosaltres la sal ha esdevingut símbol de la feminitat; en literatura hi ha un bon exemple d’això en l’obra de Maria Mercè Marçal.

Un altre element que adquireix categoria de símbol és el mar, i un altre la terra. Amb tots ells, Carme Morera construeix una obra que és, alhora, creació poètica i projecció interior: obra d’art i font de coneixement.

JESÚS AUMATELL

 Publicat dins “Ample”, núm. 3 (des. 2001; i veg. a continuació)

Aquest llibre es va reeditar l'any 2004, sota el títol Díptic marí, amb l'afegit de la plaqueta Si guaito cap a mar... i del text de la presentació de Jesús Aumatell, com a pròleg. Va conservar les il·lustracions de M. Dolors Rusiñol Masramon, i la mateixa portada, tot i que va obtenir en núm. de col·lecció propi, el 107 de la col·lecció El taller de poesia.

 

 

 

 

"Haikus entre les branques", de Carme Morera: portada i un poema

Portada d'Haikus entre les branques, recull d'haikus de Carme Morera.
La imatge és una "infografia" feta per Emboscall a partir d'una fotografia d'un ikebana
de Dolors Fàbregues confeccionat expressament per a aquesta obra.

L'edició d'Haikus entre les branques, es va fer a Vic el mes de juny de 2000, coincidint amb l’exposició –al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses–  de composicions de Dolors Fàbregas (ikebanes) inspirades en aquests poemes.

 

Reproduim un dels 42 haikus que conté: 

 

35

Barques de sal

en la platja daurada

dormen les hores.

 

 A finals de 2002 se'n va fer una edició bilingüe català-castellà, obra de Carlos Vitale. Va conservar la mateixa portada i el mateix número de la col·lecció El taller de poesia:

 

35

Barcas de sal

en la playa dorada

duermen las horas.

 Trad.: Carlos Vitale

 

 

Portada i un poema de "Si guaito cap a mar..." plaqueta poètica de Carme Morera

Portada de la plaqueta de Carme Morera, Si guaito cap a mar (Emboscall, 1998).
 Imatge: Paula Modersohn-Becker [Public domain],
via Wikimedia Commons.

[Nota de la contraportada, de Jesús Aumatell]:

Carme Morera, que pertany a aquella estirp de poetes per als quals el món és un mirall on es reflecteix l'ànima, parla d'estats emocionals amb imatges, procedents de l'àmbit natural (del mar, en els poemes d'aquest petit recull), d'una força visual impactant. Construeix, amb pinzellades de gran intensitat expressiva, petits quadres on el que compta, més que la perfecció del detall, és l'adequació del conjunt a la seva peculiar manera d'entendre el món i a si mateixa.

 

 

ASSEGUDA AL JARDÍ BOTÀNIC

 

Tots els avions del món

damunt la mar, quan passen

duen secrets i jorns

l'aigua no en sap la passa.

Molts dels colors del món

entren dins meu i passen

mil i milers de jorns

d'aquest jardí,

diversa passa. 

Tots els carrers del món

miralls dels temps que passen

duen secrets i jorns

quasi no en sé cap passa. 

Passen, passen els jorns

del món, immensa passa

 

Amor Virtual, de Miquel S. Curial

 

 

De Miquel S. Curial no en sabem gaire cosa: que va néixer a Vic a finals dels 50 o principis dels 60, que va passar pel Seminari (però no va arribar a ordenar-se sacerdot) i que l’any de publicació d’aquesta plaqueta residia a Vallirana. Actualment li hem perdut el rastre.

 

Un dels seus poemes més estimats és aquell de Jordi de Sant Jordi que es coneix amb el títol d’Estramps, on el poeta analitza líricament les contradiccions del desig: és una experiència d'ordre psicològic que té conseqüències visibles sobre el cos d'aquell que l'experimenta. L'amor, doncs, és concebut com una manifestació de la transcendència del ser en la carn. Per això el poeta canta –i adora– totes i cadascuna de les dones que han desvetllat i desvetllen en ell aquest misteri.

 

De la plaqueta n'hem fet, obertament accessibles, un vídeo (amb la lectura dels poemes a càrrec de Jesús Aumatell)
 

 

 

 

 

 

un pdf

i un epub