divendres, 29 de juliol de 2016

Cours vite, Gentil, le vieux monde est derrière toi


Portada del llibre; cliqueu aquí per més informació.
Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes, Gentil Puig i Moreno (Rocafort, Bages, 1934) ens fa partícips del seu món personal, que de retop és el d’un país, la terra estimada, enyorada i mitificada durant els anys del llarg exili. Aquests versos «Testimoni d’una fugaç ans intensa existència» són les gloses de l’autobiografia El passat ens empaita. Vicissituds d’un fill d’exiliat republicà (Pagès editors, 2012). Vaig tenir la sort de conèixer en Gentil arran de la celebració d’un acte organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, i vaig descobrir un home plenament lliurat als seus ideals. Poques setmanes després el vaig retrobar a la Festa Catalana d’Arles, on dirigeix la revista cultural Vallespir. 

L’exigència, la generositat, la il·lusió i l’esperança en un futur millor resten intactes en aquest esperit lliure que és Gentil Puig. El llibre Paraules viscudes i mig perdudes neix per il·lustrar amb la imatge poètica les seves memòries, les quals prenen una altra dimensió. L’estil gairebé telegràfic dels poemes no és casual. Hi trobem un exercici de depuració en tota regla, en què s’ha bandejat qualsevol element accessori. Aquí, el poema quasi despullat de sintaxi, es transmuta en un paradigma en el qual s’imbrica el model obtingut a través de l’experiència personal i l’ideal sorgit del fet històric i de l’imaginari col·lectiu.

Gentil Puig va treballar amb Felip Cid, de qui va traduir els seus poemes mallarmeans al francès, i a qui ret un vibrant homenatge. Felip Cid va ser cirurgià i divulgador de la història de la medecina, i un poeta «deliciós, culte i elegant» que ha esdevingut un referent pel nostre autor.

En l’univers de Gentil Puig hi ha estels que brillen amb una llum especial, com és el seu pare. Nònit Puig i Vila va ser un home d’acció d’arrels anarco-llibertàries que va mobilitzar els rabassaires a la comarca del Bages durant el fets d’octubre de 1934 i que va haver de passar dos anys a la presó Model de Madrid, on va escriure Què és la Unió de Rabassaires, amb pròleg de Lluís Companys. Durant la guerra civil el 1936 va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Des de l’exili, com tants altres republicans, víctima dels records terribles de la guerra, va caure en el mutisme. Malgrat tot, mai no va renunciar als seus ideals republicans i va educar els seus fills Gentil i Hèlios en l’agnosticisme i l’amor per la llibertat. Autodidacta, esperantista, naturista, internacionalista i il·lustrat, va treballar en una foneria a Tolosa, on aprofitava l’ocasió per parlar de filosofia grega amb el seu fill Gentil. Els darrers anys va publicar un llibre de records, Llegendes de Montcau.

Gentil Puig s’autodefineix com a picapedrer de la cultura. Al llarg de la seva dilatada vida ha treballat de dibuixant, traductor, professor de francès i de sociolingüística. Gentil Puig ens explica en to de confidència a El passat ens empaita com ha evolucionat des d’un marxisme ortodox a un socialisme democràtic, i que simpatitza amb els moviments de protesta d’ara, encara que considera que no n’hi ha prou amb indignar-se. En el cas de Gentil, els ideals d’esquerres no representen cap coartada ideològica per escamotejar, en nom de cap entelèquia, la lluita pels drets de les classes oprimides. 

Gentil Puig. Foto: Jordicollcosta (viquipèdia)
Gentil és un home de tremp, que no s’ha rendit mai. Lluitar contra la bèstia ens fortificava/De nosaltres trèiem la millor convicció/Militància constant, secreta, a voltes perillosa. En nombroses ocasions va fer «viatges a l’interior» a l’Espanya franquista de principi dels anys 60 amb el Treball i Mundo obrero en una maleta de doble fons. L’any 1961, convidat pel KOMSOMOL, va visitar Moscou amb el poeta Marcos Ana, un home que havia estat 22 anys al penal de Burgos. A l’URSS es va trobar una societat hermètica i opaca. En aquell moment va intuir que hi havia una contradicció entre la imatge oficial de la Unió Soviètica i la realitat del país. Mentre va ser militant i membre dirigent de la JSU va participar en la vida política sense cap mena de sectarisme o dogmatisme. A causa de la divergència amb la línia estalinista del partit fou expulsat del PSUC l’any 1965, poc després dels seus amics Jordi Solé Tura i Francesc Vicens, àlies Ferran Berenguer, Fernando Claudín i Jorge Semprún, de qui parla amb admiració, i de qui guarda un record emocionat, ho van ser del PCE: Afirmaves en sortir del camp de Buchenwald / «Refuso el carnet d’antic combatent/Perquè sóc un futur combatent».

Gentil mai no ha abandonat el compromís polític i el trobem com a pied rouge a l’Algèria socialista i autoges-tionària de Ben Bella, on va descobrir una cultura musulmana que es vivia de forma senzilla i natural. Al cap de tres anys viu de primera mà les barricades i les assemblees de la «setmana rabiosa» del maig del 68. «Canviar la vida. Transformar la societat», una  pintada que unifica Rimbaud i Marx, la poesia i la revolució, que molt bé podria definir la vida d’aquest home fascinant i intrèpid pel qual corre sang índia per part de mare. Del 1973 al 1975 va lluitar des de les files de Bandera Roja. 

Adolescent, al Casal Català de Tolosa i al de París va participar en la defensa de la cultura i la llengua catalana, va col·laborar a la revista Foc nou. L’activitat docent, la formació acadèmica i la tasca de traductor han estat el resultat de la recerca d’aquesta pàtria ideal, la llengua. En aquesta direcció va traduir, per Edicions de Sinera, Jacques, le fataliste, de Diderot, i La societat de l’espectacle de Guy Debord. Amb Josep Pallach va coordinar el reciclatge de català per mestres voluntaris a Girona l’any 1974. A partir d’aquí es va especialitzar en sociolingüística, disciplina amb la qual ha contribuït en l’elaboració de la primera llei de normalització lingüística del país. El doctorat li ha permès «progressar intel·lectualment i humanament» sota la tutela dels doctors Robert Lafont i Antoni Maria Badia i Margarit. Del 1971 al 1999 ha exercit com a professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

Per a Gentil, Catalunya és la terra estimada dels ideals indefugibles de l’home, Sepharad és la terra maleïda dels ideals traïts. A partir dels anys 80 en aquesta societat tecnificada s’ha fet més evident el poder de les grans multinacionals. Han canviat les regles del joc de la lluita política, i les esquerres que han entrat en crisi  no saben «com aturar  la gran ofensiva deshumanitzadora vinguda de les altes esferes de les finances mundialitzades i incontrolades.»

En el capítol Pensament, il·lusions i creences Gentil ens alerta: 

El pitjor exili, el de la renúncia
El de la por i la covardia.
Homes que creien en l’Home
Un home lliure, fort, bo i sà
Tal com Rousseau i Reclus l’havien somniat
Els homes no són encara així
No sé si algun dia ho podran ser
Ni tant sols si és una fita
Car la realitat monstruosa del feixisme
Ens desperta d’un malson espantós.

Gentil ens convida a gaudir de les contrades trepitjades durant la seva trajectòria vital: Ceret, la capital cubista; la muntanya sagrada del Canigó; el somni paleoecològic del Mzab a Algèria; Solsona, petrificació de la memòria; la vasta Occitània, Tolosa, vila rosa del Llenguadoc i vila roja dels exiliats republicans; i també a conèixer les figures que l’habiten: els seus referents, les seves passions i el seus íntims amics. 

Quantes vivències i emocions no contenen aquests poemes! Quants de lligams que ens uneixen amb persones i fets d’un altre temps! Aquestes són pàgines inoblidables, que han trobat la inspiració en els carrers de ciutats mig perdudes en el paisatge boirós de la memòria, un paisatge que deixa petjada, en el qual, malgrat les errades ens voldríem emmirallar. Aquest llibre és el testimoni d’una vida dedicada a la defensa d’uns ideals que són vigents, encara que el món miri cap a una altra banda. Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes en Gentil ens ha lliurat el millor de la nostra història.

Àngel Rodríguez
 juliol de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada