Sentit de responsabilitat, aquesta és la primera idea que em ve al
cap quan em proposo parlar de l’obra literària de Carme Pagès. En la
seva poesia això es manifesta en la manera que té de posicionar-se
respecte la tradició quan hi suma la seva pròpia veu: sense
estridències, amb discreció i amb determinació alhora, afegint els seus
versos a una correntia que ve de molt enrere i que ens acosta, molt
polits per segles d’ús universal, tot de recursos formals, que van des
d’elaborades al·legories fins el més elemental dels epítets. Però no
deixa que la seva veu es fongui en la riuada, sinó que la hi fa surar
seguint el rumb del seu propi recorregut vital, perquè també pertany a
aquella estirp de poetes en què vida –la vida viscuda– i poesia es donen
la mà. Tot això es palesa a L’agulla del destí (Brau, 2009), el primer
llibre que publicà i on reunia un corpus poètic que per la seva
envergadura –tant per l’extensió com per la qualitat– revela el conreu
sostingut al llarg dels anys de la poesia. Si obrim aquest volum per
qualsevol pàgina trobarem exemples d’això que he volgut exposar, com ara
a la p. 32:
Arrelada a les roques de la llar,
em faig, immersa en aigües temperades.
I prenc, com l’esponja, diferents formes
que em dicta la incommovible marea.
I, per molt que ho intenti, massa baules
em priven el trasllat a altres confins.
(Esponja)
Aquí
les formes tradicionals es posen al servei de l’experiència personal de
l’autora. Exemple acomplert d’allò que Roman Jakobson va definir com a
funció poètica el 1956 [dins el marc d'un congrés per a l'estudi de l'estil literari celebrat a Bloomington, Indiana]: la projecció del principi d’equivalència de
l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació” [en la terminologia
jakobsoniana, l’eix de selecció està constituït per les unitats in
absentia (del sistema) que podrien ocupar un mateix punt de la cadena
parlada; mentre que l’eix de la combinació el conformen les unitats
presents en el text (la cadena) i les relacions que s’estableixen entre
elles].
En aquest poema, com en general en tota la seva obra,
Carme Pagès parla de circumstàncies vitals viscudes directament, però
vestides amb les formes de la tradició; així, allò que és personal i propi esdevé universal, atemporalitzat, essencialitzat.
Portada d'Al·legorismes profans, de Carme Pagès
Ho podem veure en qualsevol dels poemes del llibre que presentem avui, per exemple
OMPHALOS
Hierofania elemental és la pedra
que sustenta els teus credos.
Roca genuïnament majestuosa,
que et trobes vora el camí.
Sòlida, com la que cobricelava
la tomba de la serp sagrada de Delfos.
Allà tens desades cosmogonies sintètiques
fecundadores de somnis,
que en tu es fan presència protectora;
adoració idòlatra de retorn al centre
que transforma en foc les forces cegues
del caos.
A
banda de la seva pròpia obra de creació, Carme Pagès demostra el seu
compromís amb la tradició literària amb els estudis que ha dedicat a
autores que l’han precedit, com Maria Àngels Anglada i Renada-Laura
Portet. Es preocupar de conèixer profundament i directa el context en
què es projecta la seva veu, i contribueix a divulgar-lo. Això és
excepcional en un moment de canvi de paradigma en què, gràcies a les
tecnologies informàtiques que s’han consolidat els darrers vint anys,
qualsevol que sàpiga escriure és potencialment un autor. Això, que
suposa un gran avenç pel que fa a la democratització de l’art de la
paraula, en tant que l’allibera de l’imperatiu econòmic que feia del
llibre un distintiu de classe, comporta també una gran responsabilitat:
la de prendre consciència del context al qual ens sumem, perquè si sabem
d’on venim sabrem on hem d’anar.
Carme Pagès, amb la seva obra, obre un camí a seguir.
Jesús Aumatell
(text llegit en l'acte de presentació del llibre Al·legorismes profans, de Carme Pagès, a la Biblioteca Carles Fages de Climent, de Figueres, el 30 de març de 20017)
Ara fa uns dies ens
va sobtar la notícia de la mort de Benet Rossell. Des d’emboscall volem dedicar-li
un petit recordatori: parlar, sense cap pretensió d’autoritat, de la seva
valuosa aportació al catàleg històric de l’editorial. La relació d’emboscall
amb l’artista lleidatà va venir –com no– de la mà d’Antoni Clapés, poeta i
editor de Cafè Central, a qui vam tenir el privilegi de publicar vàries obres, algunes de les quals comptaven amb la participació, en la part
gràfica, de Benet Rossell.
Però vull apuntar
que, abans d’això (a finals dels 90, a Vic), va ser també Antoni Clapés qui,
com a organitzador del “Pas a dos”, aquells memorables esdeveniments poètics que
reunien, sota un format obert, dos poetes en un diàleg a l’entorn de les seves respectives
obres, ens va donar a conèixer la figura de Benet Rossell, que, més enllà de la
vessant gràfica, s’erigia com una espècie d’artista total, dit sia per fer-me
entendre amb una expressió que, per la seva grandiloqüència, no seria ben bé
del gust de Rossell, per a qui la desmitificació –no destructiva, sinó
regenerativa a través de noves lectures que es caracteritzaven per una
essencialització desinhibida– de la tradició encarcarada està sempre present en
la seva obra. En aquell “Pas a dos”, compartit amb Carles Hac Mor, els dos lleidatans
van sintonitzar en un diàleg a l’entorn de les respectives obres que va resultar
en ell mateix un acte de creació, ja que, lluny de pretendre explicar llurs creacions,
les escenificaven a través de l’actitud i el diàleg, ple d’anècdotes, gesticulacions
i interpretacions hilarants.
Anys després, amb
emboscall en ple funcionament, vam publicar El
viatger no sap (2003), Miro de
veure-hi (2007) i Un sol punt (2009),
llibres que combinen poemes d’Antoni Clapés amb il·lustracions de Benet
Rossell, cosa que també s’esdevé a Tankas
taciturnes (2008), de Felip Cid. I ens plau especialment recordar Kitschot (2005), un petit volum que
reproduïa la interpretació gràfica que Rossell va fer de la novel·la
cervantina. [Totes aquestes publicacions, de tiratges reduïts i limitats, estan
exhaurides.]
Amb el condol als
seus familiars i amics, volem deixar constància que el nostre record de Benet
Rossell, més enllà de la tristesa per la seva desaparició, serà sempre alegre
per la bonhomia i generositat amb què sempre en va tractar, i pel respecte que va manifestar per la nostra tasca, i també
pel seu llegat artístic, en què l’humor és una part essencial.
La il·lustració de la coberta és obra
de Dolors de la Iglesia.
Núm. 151 de la col·lecció El taller de poesia.
Reproduïm la "Nota liminar" i un poema d'aquest llibre.
NOTA LIMINAR
Carme
Morera va morir sobtadament el 29 de novembre de 2006, tot just uns dies
després de rebre les primeres proves d’aquest llibre, que poc pensàvem que
hauria de ser l’últim que escrivís.
Ens
plau, perquè sens dubte li hauria plagut a ella, encapçalar-lo amb les paraules
de comiat, plenes d’amistat i d’amor, que li va escriure Dolors Fàbregas:
CARME
Se’ns fa
estrany acomiadar-te
Se’ns fa
estrany deixar d’emmirallar-nos dins el blau dels teus ulls Se’ns fa
estrany materialitzar la teva absència Se’ns fa
estrany silenciar la teva càlida veu....
Tu, que
sempre deies que t’agradava més provocar un somriure que no pas un plor, ben
cert que ho has aconseguit: ENS DEIXES LA TEVA ALEGRIA. Però, també ens deixes:
el pòsit d’una bona amistat, la força de la teva lluita, i tot el teu món
anímic, visual i cristal·lí molt lligat a la teva estimada natura, que tan bé
has sabut reflectir en els teus poemes.
Poemes
que ens arriben molt dins del cor i que, a partir d’ara, ompliran, ja, el buit
de la teva absència. Quan l’enyorança bategui amb força sempre podrem guaitar
cap a mar i deixar-nos bressolar a la teva platja pel teu estimar BLAU...
o deixar-nos impressionar per l’instant dels teus Haikus
LA MEVA SOLITUD
EN D’ALTRES ULLS
PAPALLONA
BLANCA
GRACIES
CARME
Dolors Fàbregas
De lluny cavalca el marbre sota vetes d’oblit encén granits: Deixa’m espai per les ales!
Carme Morera
Solapa: Gestada en el nucli mateix de la imatge lírica, la poesia de Carme Morera neix, per això, despullada, ja prèviament destil·lada de tot allò accessori. Es tracta de copsar, enmig de la indistinció del que és previ a la racionalització, la realitat no mediatitzada, l’instant de suprema lucidesa on es revela, enlluernador, l’àngel del coneixement. [J. A.]
Es va publicar el 2001 amb il·lustracions (la portada també ho és)
de M. Dolors Rusiñol Masramon.
És el núm. 43 de la col. El taller de poesia.
LA VEU
ORIGINAL
Com Emily Dickinson, que, en paraules de Harold
Bloom, va inventar el món, la poesia de Carme Morera sorgeix d’una deu
interior, prístina i incontaminada; pertany a aquella estirp de poetes per als
quals el món és un mirall on es reflecteix l’ànima. Si bé parla sovint d’estats
emocionals, ho fa amb imatges, procedents de l’àmbit natural, d’una força
visual impactant. Construeix, amb pinzellades de gran intensitat expressiva,
petits quadres on el que compta, més que la perfecció del detall, és
l’adequació del conjunt a la seva peculiar manera d’entendre el món i a si
mateixa.
Al primer poema de la primera plaqueta
que va publicar, Si guaito cap a mar (novembre de 1998), veiem
expressada molt gràficament la idea que l’origen està dintre d’ella mateixa:
Jo tinc dintre meu
remor de terra vaixell amagat volen fer-li guerra.
L'ona dins la mar,
desfà, tot ho mena, la terra i el mar besant-se la pena.
Jo tinc dintre meu
el cant de la terra el joc de la mar fent l'amor, la guerra.
s’estableix, doncs, un paral·lelisme entre el
món interior i la natura; en tots dos hi ha un conflicte, dues forces oposades,
contradictòries, que es rebutgen i s’atrauen alhora. En el poema següent, “Els
mots”,a través de l’expressió es busca una sortida,
gairebé una sublimació, d’aquest conflicte. Un cant que de vegades es considera
reeixit, i d’altres resta infant.
Un poema del mateix recull, que precisament es titula "Com l'infant", ens aclareix
el que l’autora vol dir amb aquest concepte.
COM L'INFANT
Jo, com l'infant
que xipolleja a l'aigua.
No vull acalar veles
ací o allà.
Sí,
trencar el dic
de l'última paraula
per tornar-la a inventar.
El poema es pot llegir com una declaració de
principis poètics: l’autora hi proclama la seva voluntat d’investigar amb
i en el llenguatge, amb i en el món, amb i en
ella mateixa. De fet, llenguatge, món i ser interior conformen un tot que
sovint intenta analitzar en les seves parts, en els elements que en conformen
cadascuna de les categories, com en el poema “Pell / Timó / Llum”, on els elements es presenten sota tres categories: pell (símbol del
jo), timó (símbol de la natura) i llum (símbol del coneixement i,
per extensió, del llenguatge). Tanmateix, els elements no són estàtics, sinó que
passen d’una categoria a una altra, barrejats en el tot.
Segurament aquesta dificultat d’analitzar els components atòmics de la
realitat fa que la poesia de Carme Morera tendeixi a la síntesi, i, en
conseqüència, a la brevetat. Així, en la plaquetaEls ulls et bressen dintre (Quan molt és la mirada) (publicada el
novembre de 1999, amb unes suggestives il·lustracions d’Alba), apareix una de
les formes estròfiques que practica amb més assiduïtat: l’haiku, una composició
d’origen oriental (prové de la Xina i el Japó), que en principi estava lligada
a la seva representació gràfica (a causa del caràcter ideogràfic de la
cal·ligrafia xinesa), però que occident ha adaptat a la seva manera. La forma
que ha acabat tenint en la literatura catalana és de tres versos, els quals es
reparteixen un total de disset síl·labes. En paraules de Josep Bargalló Valls,
“el haikú cerca la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida
sobre l’instant, a través de la suggestió”.
Aquesta definició inclou, sintetitzats, aquells tres elements que dèiem més
amunt que es conjuminaven en la poesia de Carme Morera: el jo, la natura i el
coneixement. Un exemple:
La meva solitud
en d’altres ulls:
papallona blanca.
El jo explícit en el possessiu “la meva” es
reconeix en la mesura que es pot veure com un altre, és a dir, com a un ser de
la natura: una papallona blanca. Aquesta projecció del jo en la natura serà un
dels recursos més presents tant en aquest recull com en el següent que va
publicar, Haikus entre les branques (juny de 2000), on practica l’haiku
de forma més deliberada
Pura existència:
pols del camí
la lluna amaga.
Sal, el penúltim llibre de Carme Morera (amb il·lustracions de M. Rusiñol
Masramon, es presentà a la Jazz Cava de Vic el 26 d’octubre de 2001 amb
acompanyament al piano de Montse Catllà), es vertebra al voltant de l’element
que li dóna títol, emprat amb tota la seva potència simbòlica.
Els diversos aspectes del simbolisme de la sal resulten del fet que s’extreu de l’aigua marina per evaporació. A la
inversa, el gra de sal barrejat amb l’aigua i fos amb ella és un símbol tàntric
de la reabsorció del jo en el si universal. La sal és alhora conservadora dels
aliments i destructora per corrosió. El seu símbol s’aplica tant a la llei de
les transmutacions físiques com a la llei de les transmutacions morals i
espirituals.
Actualment, entre nosaltres la sal ha esdevingut
símbol de la feminitat; en literatura hi ha un bon exemple d’això en l’obra de
Maria Mercè Marçal.
Un altre element que adquireix categoria de símbol és el mar, i un altre la
terra. Amb tots ells, Carme Morera construeix una obra que és, alhora, creació
poètica i projecció interior: obra d’art i font de coneixement.
JESÚS AUMATELL
Publicat dins “Ample”, núm. 3 (des. 2001; i veg. a continuació)
Aquest llibre es va reeditar l'any 2004, sota el títol Díptic marí, amb l'afegit de la plaqueta Si guaito cap a mar... i del text de la presentació de Jesús Aumatell, com a pròleg. Va conservar les il·lustracions de M. Dolors Rusiñol Masramon, i la mateixa portada, tot i que va obtenir en núm. de col·lecció propi, el 107 de la col·lecció El taller de poesia.
Portada d'Haikus entre les branques, recull d'haikus de Carme Morera.
La imatge és una "infografia" feta per Emboscall a partir d'una fotografia d'un ikebana
de Dolors Fàbregues confeccionat expressament per a aquesta obra.
L'edició d'Haikus
entre les branques, es va fer a Vic el mes de juny de 2000, coincidint amb l’exposició –al Palau de l’Abadia de Sant Joan de
les Abadesses– de composicions de Dolors Fàbregas (ikebanes) inspirades en aquests poemes.
Reproduim un dels 42 haikus que conté:
35
Barques de sal
en la platja daurada
dormen les hores.
A finals de 2002 se'n va fer una edició bilingüe català-castellà, obra de Carlos Vitale. Va conservar la mateixa portada i el mateix número de la col·lecció El taller de poesia:
Portada de la plaqueta de Carme Morera, Si guaito cap a mar (Emboscall, 1998).
Imatge: Paula Modersohn-Becker [Public domain],
via Wikimedia Commons.
[Nota de la contraportada, de Jesús Aumatell]:
Carme Morera, que pertany a aquella
estirp de poetes per als quals el món és un mirall on es reflecteix l'ànima,
parla d'estats emocionals amb imatges, procedents de l'àmbit natural (del mar,
en els poemes d'aquest petit recull), d'una força visual impactant. Construeix,
amb pinzellades
de gran intensitat expressiva, petits quadres on el que compta, més que la
perfecció del detall, és l'adequació del conjunt a la seva peculiar manera
d'entendre el món i a si mateixa.
De Miquel S. Curial no en sabem gaire cosa: que va néixer
a Vic a finals dels 50 o principis dels 60, que va passar pel Seminari (però no va arribar a ordenar-se sacerdot) i que l’any de publicació d’aquesta
plaqueta residia a Vallirana. Actualment li hem perdut el rastre.
Un dels
seus poemes més estimats és aquell de Jordi de Sant Jordi que es coneix amb el
títol d’Estramps, on el poeta analitza líricament les contradiccions del
desig: és una experiència d'ordre psicològic que té conseqüències visibles
sobre el cos d'aquell que l'experimenta. L'amor, doncs, és concebut com una
manifestació de la transcendència del ser en la carn. Per això el poeta canta
–i adora– totes i cadascuna de les dones que han desvetllat i desvetllen en ell
aquest misteri.
De la plaqueta n'hem fet, obertament accessibles, un vídeo (amb la lectura dels poemes a càrrec de Jesús Aumatell)
Presentem en edició digital oberta Àvia Rosa, un poema narratiu, de caràcter infantil, de Salvador Griralt, amb il·lustracions d'Àngels Monedero.
És el número 11 de la col·lecció "El taller de poesia", i la primera edició artesanal es devia fer el 1998 o 1999, per bé que la que aquí es reprodueix data del 2003 (la primera edició amb números de DL i ISBN).
Amb motiu de la recent publicació de Trenta-tres cançons i tres poemes dins d'aquesta col·lecció, Jordi Guardans parla per al bloc d'El taller de poesia. A més del tema principal, que gira al voltant de la relació de la poesia i la cançó com a elements indistints del seu univers creatiu (cadascun, però, amb les seves pròpies característiques particulars), el poeta ens deixa entreveure les seves inquietuds més íntimes i un cert pessimisme per la situació de la cultura en la societat actual.
Aquest és l'últim llibre publicat d'Emboscall dins la col·lecció El taller de poesia (disponible a la distribució a partir de la primera setmana d'abril de 2011):
Autora: Rosa Bonet
Títol: Els instants previs
Col. El taller de poesia, núm. 192
ISBN: 978-84-92563-39-5
Primera edició: abril de 2011 76 pàgines PVP 8 €
Fotografia de coberta: l'autora als Jardins Cervantes, de Barcelona (foto: Lluís Bigas)
En reproduim el pròleg:
EL DO DE L'ESPERANÇA
Si la poesia es pogués definir d’alguna manera, seria dient que és una forma de vida, i Rosa Bonet, aquesta noia de 92 anys (filla del reusenc Miquel Bonet Arnau i de Josepa Ferrer Ollé, va néixer el 1918 a cal Joan del Pont, la casa pairal materna, dins el terme de Sant Cugat Sesgarrigues), ha viscut i viu la vida poèticament: la poesia que ha escrit és ni més ni menys el reflex del seu tarannà vital. Només un reflex, però extraordinàriament valuós, perquè atresora amb gran sensibilitat i lucidesa moments, pensaments, records i conviccions de l’autora, com no ho faria cap altre suport, ni un vídeo, ni una fotografia, ni cap text (auto-)biogràfic. Per això, un llibre com Els instants previs (i també el que publicà fa un parell d’anys, Encara hi ha l’absència) esdevé un joier que preserva múltiples facetes de l’autora, de la seva manera única de veure i viure el món, elevats a la categoria d’intemporals mercès a la capacitat d’encabir-los en formes verbals que els anys han anat tallant com diamants. Tant hi fa si el nom de Rosa Bonet no arriba a figurar en cap antologia poètica, o en els catàlegs d’obres literàries «remarcables» que confecciona periòdicament l’Acadèmia, o si ni tan sols desperta l’interès de cap crític que es digni a fer-ne una minsa ressenya..., perquè està més enllà de tot això, ja que neix i madura al marge del camí previst. És una obra espontània, i per això, rica en vida i experiències.
El paràgraf anterior, carregat d’afirmacions maximalistes, no tindria cap valor si no se sustentés en la lectura de l’obra. Comencem-la junts, si voleu.
A l’inici del llibre trobem «Els instants previs», el poema que li dóna títol, i que resumeix perfectament els principis vitals i poètics de tota l’obra; es podria dir, doncs, que actua com a proemi. «La guspira de la vida? Els instants previs», comença aquest poema: el moment abans de la culminació de l’espera –un terme crucial en la poètica de Rosa Bonet– és el moment més preuat, el que dóna sentit a l’existència mateixa. Per això, es vol aturar el rellotge en aquest moment, just abans de la realització del desig, cosa que entranya un perill:
L’amant és a les agulles del teu rellotge,
que sempre avança. I tu el vols aturar.
Si ho fas, sentiràs la deslliurança.
No provis de tornar-lo a retrobar.
Si el temps s’atura en «els instants previs», en l’espera, es produeix el deslliurament, i també la pèrdua, ja que allò que no es realitza no es torna a retrobar.
Hi ha molts poemes que es poden llegir com a projecció de la subjectivitat en el paisatge (el que s’etiqueta, en els manuals de retòrica, com a «fal·làcia patètica»), per exemple «La vinya a la tardor»: el cicle temporal de l’any culmina en l’esplendor tardoral, i el jo poètic es manifesta a l’últim vers: «Miro el cel i ho veig tot encerclat com un miratge», projecció explícita del jo en el paisatge, el qual esdevé un correlat objectiu de la percepció que té l’autora de la seva pròpia peripècia vital, assimilable a aquest ufanós paisatge tardoral.
Un simbolisme semblant, més explícit encara, es desenvolupa al poema «El pi de cal Xoriguer», on l’autora manifesta la seva admiració per l’arbre centenari, amb el qual s’identifica, per culminar el poema amb una contundent declaració de principis:
T’he conegut ja molt tard, però la vellesa no em destorba.
Tinc l’esperit molt despert, que m’espera cada dia a la porta
i m’assenyala un indret:
«Mira lluny i no et cansis d’albirar el que t’envolta.»
És el mateix que tu has fet.
Al poema següent, que comença «Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira», hi trobem un concepte, la deslliurança, que ja apareixia a «Els instants previs», el primer del llibre:
Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira,
Ja no sento enyorança d’aquella ja llunyana joventut.
Tota la joia ha quedat guardada,
no he deixat que ho malmetés l’oblit.
Ara sento un nou goig, la deslliurança.
És l’acceptació, sense recança, del pas irreversible del temps, amb totes les pèrdues i renúncies que comporta, però
No deixo res per acabat ni per llegit.
M’abandono a la continuïtat de tot el no previst.
[...]
Esperaré que maduri la grana.
[...]
Esperaré que les tardes s’escurcin,
que minvi la claror quan no enlluerna.
El meu jardí és un verger perenne.
Es manté indemne l’esperança, la columna sobre la qual se sustenta el sentit mateix de la vida, i que només s’extingirà amb la mort. La mort, un tema que, tot i ser-hi present, mai no s’esmenta explícitament, sinó que apareix a través de metàfores, com les «tardes que s’escurcen», o la «llum que minva»..., la mort, doncs, no és objecte de rebuig, sinó quelcom acceptat plenament, integrat en l’existència, perquè és entesa com a culminació de la peripècia vital més que no pas com a final, i per això no suscita temor o rebuig irracional. I no perquè hom esperi cap mena de continuació en un hipotètic «més enllà» –cosa que no es planteja–, sinó perquè la vida viscuda amb plenitud val per ella mateixa: «El meu jardí és un verger perenne».
Com reflecteix nítidament el poema que comença «Jo vinc d’un temps passat», es tracta de la plena acceptació de la vida entesa com a successió de cicles temporals, sobre els quals es conformen les generacions humanes:
Jo vinc d’un temps on hi havia les hores que calia, de sol llevant a sol ponent, el dia passava, res ens empenyia, mirava les coses transparents. El do de l’esperança albirava com un enlluernament.
Això és el que atresoren els poemes d’aquest llibre: el do de l’esperança. Podem, simplement, admirar-lo, captiu en els versos com un esplendorós felí en una gàbia d’un zoo, o podem intentar d’alliberar-lo de l’única forma possible, que és, seguint l’exemple vital de l’autora, fent-lo nostre. Tant de bo en siguem capaços!
Jesús Aumatell
Barcelona, març de 2011
Podeu conèixer una mica l'autora si visualitzeu el vídeo:
