Autora: Rosa BonetTítol: Els instants previsCol. El taller de poesia, núm. 192ISBN: 978-84-92563-39-5Primera edició: abril de 2011
76 pàgines
PVP 8 €
Fotografia de coberta: l'autora als Jardins Cervantes, de Barcelona (foto: Lluís Bigas)
En reproduim el pròleg:
EL DO DE L'ESPERANÇA
Si la poesia es pogués definir d’alguna manera, seria dient que és una forma de vida, i Rosa Bonet, aquesta noia de 92 anys (filla del reusenc Miquel Bonet Arnau i de Josepa Ferrer Ollé, va néixer el 1918 a cal Joan del Pont, la casa pairal materna, dins el terme de Sant Cugat Sesgarrigues), ha viscut i viu la vida poèticament: la poesia que ha escrit és ni més ni menys el reflex del seu tarannà vital. Només un reflex, però extraordinàriament valuós, perquè atresora amb gran sensibilitat i lucidesa moments, pensaments, records i conviccions de l’autora, com no ho faria cap altre suport, ni un vídeo, ni una fotografia, ni cap text (auto-)biogràfic. Per això, un llibre com Els instants previs (i també el que publicà fa un parell d’anys, Encara hi ha l’absència) esdevé un joier que preserva múltiples facetes de l’autora, de la seva manera única de veure i viure el món, elevats a la categoria d’intemporals mercès a la capacitat d’encabir-los en formes verbals que els anys han anat tallant com diamants. Tant hi fa si el nom de Rosa Bonet no arriba a figurar en cap antologia poètica, o en els catàlegs d’obres literàries «remarcables» que confecciona periòdicament l’Acadèmia, o si ni tan sols desperta l’interès de cap crític que es digni a fer-ne una minsa ressenya..., perquè està més enllà de tot això, ja que neix i madura al marge del camí previst. És una obra espontània, i per això, rica en vida i experiències.
El paràgraf anterior, carregat d’afirmacions maximalistes, no tindria cap valor si no se sustentés en la lectura de l’obra. Comencem-la junts, si voleu.
A l’inici del llibre trobem «Els instants previs», el poema que li dóna títol, i que resumeix perfectament els principis vitals i poètics de tota l’obra; es podria dir, doncs, que actua com a proemi. «La guspira de la vida? Els instants previs», comença aquest poema: el moment abans de la culminació de l’espera –un terme crucial en la poètica de Rosa Bonet– és el moment més preuat, el que dóna sentit a l’existència mateixa. Per això, es vol aturar el rellotge en aquest moment, just abans de la realització del desig, cosa que entranya un perill:
L’amant és a les agulles del teu rellotge,que sempre avança. I tu el vols aturar.Si ho fas, sentiràs la deslliurança.No provis de tornar-lo a retrobar.
Si el temps s’atura en «els instants previs», en l’espera, es produeix el deslliurament, i també la pèrdua, ja que allò que no es realitza no es torna a retrobar.
Hi ha molts poemes que es poden llegir com a projecció de la subjectivitat en el paisatge (el que s’etiqueta, en els manuals de retòrica, com a «fal·làcia patètica»), per exemple «La vinya a la tardor»: el cicle temporal de l’any culmina en l’esplendor tardoral, i el jo poètic es manifesta a l’últim vers: «Miro el cel i ho veig tot encerclat com un miratge», projecció explícita del jo en el paisatge, el qual esdevé un correlat objectiu de la percepció que té l’autora de la seva pròpia peripècia vital, assimilable a aquest ufanós paisatge tardoral.
Un simbolisme semblant, més explícit encara, es desenvolupa al poema «El pi de cal Xoriguer», on l’autora manifesta la seva admiració per l’arbre centenari, amb el qual s’identifica, per culminar el poema amb una contundent declaració de principis:
T’he conegut ja molt tard, però la vellesa no em destorba.
Tinc l’esperit molt despert, que m’espera cada dia a la porta
i m’assenyala un indret:
«Mira lluny i no et cansis d’albirar el que t’envolta.»
És el mateix que tu has fet.
Al poema següent, que comença «Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira», hi trobem un concepte, la deslliurança, que ja apareixia a «Els instants previs», el primer del llibre:
Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira,Ja no sento enyorança d’aquella ja llunyana joventut.Tota la joia ha quedat guardada,no he deixat que ho malmetés l’oblit.Ara sento un nou goig, la deslliurança.
És l’acceptació, sense recança, del pas irreversible del temps, amb totes les pèrdues i renúncies que comporta, però
No deixo res per acabat ni per llegit.M’abandono a la continuïtat de tot el no previst.[...]Esperaré que maduri la grana.[...]Esperaré que les tardes s’escurcin,que minvi la claror quan no enlluerna.El meu jardí és un verger perenne.
Es manté indemne l’esperança, la columna sobre la qual se sustenta el sentit mateix de la vida, i que només s’extingirà amb la mort. La mort, un tema que, tot i ser-hi present, mai no s’esmenta explícitament, sinó que apareix a través de metàfores, com les «tardes que s’escurcen», o la «llum que minva»..., la mort, doncs, no és objecte de rebuig, sinó quelcom acceptat plenament, integrat en l’existència, perquè és entesa com a culminació de la peripècia vital més que no pas com a final, i per això no suscita temor o rebuig irracional. I no perquè hom esperi cap mena de continuació en un hipotètic «més enllà» –cosa que no es planteja–, sinó perquè la vida viscuda amb plenitud val per ella mateixa: «El meu jardí és un verger perenne».
Com reflecteix nítidament el poema que comença «Jo vinc d’un temps passat», es tracta de la plena acceptació de la vida entesa com a successió de cicles temporals, sobre els quals es conformen les generacions humanes:
Jo vinc d’un temps on hi havia les hores que calia,
de sol llevant a sol ponent, el dia passava,
res ens empenyia, mirava les coses transparents.
El do de l’esperança albirava com un enlluernament.
Això és el que atresoren els poemes d’aquest llibre: el do de l’esperança. Podem, simplement, admirar-lo, captiu en els versos com un esplendorós felí en una gàbia d’un zoo, o podem intentar d’alliberar-lo de l’única forma possible, que és, seguint l’exemple vital de l’autora, fent-lo nostre. Tant de bo en siguem capaços!
Jesús Aumatell
Barcelona, març de 2011
Podeu conèixer una mica l'autora si visualitzeu el vídeo:
