dissabte, 7 de maig de 2011

Novetat: "Ombra d'amor", d'Emili Bou

És a punt per distribuir un nou títol de la col·lecció El taller de poesia; es tracta d'una antologia poètica d'Emili Bou. Reproduim uns textos de presentació; un del prestigiós historiador i crític literari Enric Bou, i un altre del poeta Josep Anton Soldevila.


El taller de poesia, núm. 196
Ó Dels poemes: Emili Bou
emilibou_c@hotmail.com
Ó Disseny i composició de text: Francina Torrent i Bou
Ó Grafisme: Ángel de Luna
 ISBN: 978-84-92563-42-5
Primera edició: maig de 2011
50 pàgs.
PVP 5 €



La poesia d'Emili Bou o la consagració de l'epigrama


L'ésser humà es relaciona amb l'espai que l'envolta projectant en la ment una intel·lectualització d’allò que veu, allò que viu. La realitat física, les dimensions que li trameten els sentits, la vista primordialment, esdevé projecció mental. A l'hora d'enfrontar-se amb l'espai ho fa des de dues perspectives complementàries: una narrativa, l'altra esquemàtica. Quan hem d'explicar a algú com anar d'un punt a un altre, ho fem amb un llistat d'instruccions (vés dret, gira a mà esquerra, etc.) o amb un croquis dels moviments a seguir damunt un mapa. No són sinó metàfores que ens ajuden a llegir el món. Es tracta de caracteritzar l'«espai viscut», es a dir l'espai en el qual un individu viu, o l'espai tal com és percebut per l'usuari. Aquest espai s'oposa a l'espai geomètric dels mapes i els plànols, a l'espai euclidià mesurable racional i homogeni. L'ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d'acció. Emili Bou ha estat al llarg de la seva vida, en funció de crisis personals i col·lectives, de passions, un home atent a l'espai viscut: arrelat profundament en un lloc, però sempre buscant nous horitzons. I en els seus escrits hi ha una voluntat d'indicar llistat d'instruccions per moure'ns damunt els mapes del que ha viscut: natura i ciutat.
Vivim en un món de presses i desficis, de retards i mancances. Contra el temps que ens abassega, que fa desaparèixer massa de pressa els pocs instants de felicitat, tenim el recurs de la poesia que com va definir Wordsworth al prefaci de les Lyrical Ballads, i recordava sovint Marià Manent, és "el desbordament espontani de poderosos sentiments: té el seu origen en l'emoció recollida en la tranquil·litat" ["the spontaneous overflow of powerful feelings: it takes its origin from emotion recollected in tranquillity."] Emili Bou en la línia de poetes com Emily Dickinson, Marià Manent, Carles Riba i tants d'altres prefereix una expressió basada en l'epigrama. Respectuós amb la pressa del món contemporani, tria una forma expressiva concisa i precisa, dúctil i gairebé severa. Els principis del l'estil epigramàtic –ens va ensenyar la vella retòrica– són la comparació, la metàfora, l'al·lusió i per damunt de tot l'antítesi. Així el poeta combina sàviament referències a llocs (Florència, Venècia, etc.), a músics (Vivaldi i Mozart). O bé planteja de manera molt sintètica dubtes existencials:
Avui quan creixia la nit,
He tingut aquests somnis:
Agafades de la má,
Marionetes fantasmes dansaven
I xisclaven.
Expressa també en un màxim de contenció antítesis que són breus versions d'un extens tractat filosòfic:
Tot. Res.
Buit. Ple.
Vida. Mort.
Emili Bou varia constantment el ritme mètric: lent, ràpid, dubitatiu, tot adaptant-lo al seu pensament. L'estil epigramàtic li ajuda a eliminar paraules supèrflues deixant cm el poema només aquelles que són vives i exactes. Paraules vives que construeixen una sintaxi agosarada, desplegant els mots familiars, els "mots de la tribu", en un caleidoscopi de sentits, dirigint el lector cap a la sorpresa i la descoberta.
Amb la inscripció del jo en el temps, la superfície càlida del record, la memòria es fa espectacle d'un passat sempre més íntim, quotidià. Aquest tipus de memòria és ben lluny dels discursos narcotitzants de la política o fins de la història i és ben atenta als petits records de família, petites epopeies dels llocs.
Enric Bou
Providence, 1 de maig del 2011


Unes paraules a cel obert

Estimat Emili, estimats amics; us heu aplegat aquesta tarda per celebrar el naixement d'un llibre en el qual m'hi sento especialment involucrat. Malauradament, els fats han decidit que l’acte coincidís amb la presentació d'una obra meva a París i això m'ha impedit acompanyar-vos en aquesta ocasió tan especial. No us puc acompanyar físicament, però al menys vull que sabeu que sí que hi soc present en la meva voluntat i en el meu pensament. I tanmateix val a dir que hi sóc també en el mateix llibre; en el seu pròleg que vaig tenir ¡'honor de confegir, com en els seus poemes, que són ni més ni menys aquells que a mi m'agradaven més entre els que podia triar, i dic això a consciència perquè aquesta antologia és més aviat una mostra que no pas el resum d'una obra poètica. Com ja dic en el pròleg, en l’especial cas de I'Emili Bou podem parlar d'una selecció de poemes publicats, ja que tot just no fa ni set anys que es va decidir a donar llum pública a alguns d'ells, i sabent que n'ha estat escrivint tota la vida, tinc clar que molts d'ells, potser la majoria, quedaran per sempre en el llimbs aquells on van a parar els més bells pensaments de l’ésser humà, un lloc que certament seria meravellós poder visitar.
Avui però, no som aquí per lamentar-nos del que no tenim, sinó del que sí tenim; per gaudir d'aquestes paraules que I'Emili ens ofereix generosament, a cel obert, com encertadament ens diu el títol que ha triat. Unes paraules que us recomano vivament a tots des d'aquest lloc, distant en kilòmetres on ara mateix em trobo, però proper als vostres cors en el meu sentiment.

Josep Anton Soldevila
París, maig 2011


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada